Que el règim del 78 no dona més de si és una evidencia. Fins els seus més acèrrims defensors amb més o menys claredat ho diuen. Les dificultats neixen en establir un dictamen realista i elaborar les propostes per superar-ho.

Aquí neix un fort conflicte del qual la crisi catalana és una mostra ben palesa, però no l'única. També ho és l’ascens del populisme, la ínfima qualitat política –i massa cops humana– de la majoria de líders, el creixement galopant, i sense parangó, de la desigualtat, la corrupció no menys galopant, la petrificació de la justícia –sense mitjans reals i copada políticament a la seva cúpula–, el segrest de les institucions públiques per part d’una partitocràcia –millor dit la cúpula dels partits–, la captura dels organismes de control per als controlats, públics i privats, etc.

Que completi el lector la llista com li plagui. No serà curta. Aquesta extensió és una clar indici que, com deia Tony Judd, alguna cosa no va bé. Massa coses no van bé, precisaria.

L’elenc quotidià dels símptomes d’aquesta lenta davallada –el sistema és dur, més dur del que molts es pensen–  és permanent i pot arribar a moments realment grotescs.

La setmana passada hi va haver dos exemples. Un del TS. Mentre a la sala segona la Fiscalia titllava els acusats d’haver perpetrar un cop d’estat –figura penal inexistent–, i feia d’aquesta figura literària la seva pièce de résistence, a la sala del costat, a la tercera, se suspenia l’exhumació de les restes del dictador Franco, a qui es considerava cap d’estat el primer d’octubre de 1936. No queda clar, doncs, qui era pel TS el president de la República en aquesta data, únic règim reconegut aquells dies. Casposa jurisprudència.

Però, encara que sigui gaire cridanera aquesta gens causal fixació jurisprudencial, no és l’única. En efecte, com a mínim, resulta tan greu que no es discuteixi per part del TS que els nets del sàtrapa i la fundació que porta el seu nom pledegin per impedir-ne l'exhumació.

Quins són els drets en joc? Els morts tenen el dret a ser enterrats allà on volien ells o on han volgut els vius? Els vius tenen dret a decidir que els morts siguin enterrats on són enterrats? Tot són respostes negatives, sense gaire esforç. Per fer-ho han demanat la declaració d’inconstitucionalitat de la Llei de memòria històrica, una llei decent, de minsa volada, però decent, que dona suport jurídic a la vergonya que suposa que Cuelgamuros sigui el que és encara avui dia.

Cal afegir més vergonya a la decisió del TS. Diuen, seguint la seva doctrina –en termes generals correctes–, que la suspensió dels actes administratius és una mesura excepcional, que ha de ser acordada només si la no-suspensió abans de la sentència suposa una lesió o pertorbació greu dels interessos generals. Aquest enunciat el reitera la interlocutòria del TS, però no diu quins interessos generals es troben en perill de ser lesionats o, fins i tot, anihilats en cas de prosseguir amb els treballs d’exhumació en compliment d’una disposició legal que té més de 12 anys de vigència, la Llei de Memòria Històrica. Sense posar en qüestió l’al·legació d’uns drets inexistents i menystenint la llei, el resolt judicial es basa en uns indefinits interessos generals. Indefinits perquè no s’han concretat. I no ho han estat, perquè són inexistents. Més clar que l'aigua.

L’altre enrojolant resolució és del TC. Els magistrats signants d’un vot particular discordant amb la inadmissió a tràmit del recurs contra una sanció penitenciària per part de Jordi Sànchez. De tal vot particular, que manifestava que la inadmissió era contrària a la pròpia doctrina del TC, ha hagut de retirar el punt setè. Els tres magistrats disconformes al seu moment han dit que es va publicar per error. Insòlit.

Deuen considerar que que Franco fos cap de l’estat el primer d’octubre del 36 és conforme a la llei i que exhumar-lo és obertament contrari a uns ignots interessos generals

Insòlit perquè el vot particular no afecta mai la sentència. El vot particular té el seu origen a salvar una eventual responsabilitat, si arribés el cas, dels magistrats divergents de la majoria. Ni abans ni ara treu validesa a la resolució majoritària. El que val, és clar, és la sentència de la majoria. Sigui en les audiències si queden 2 a 1 o en el TC si queden 9 a 3. Són les regles del joc.

Personalment no recordo cap altre cas. Això dona una mostra del poc que poden esperar del TC, que així és com tracta els seus propis magistrats dissidents, ciutadans rasos quan són dissidents. Fa tremolar pensar en el seu tractament. Sort que la Constitució vigent no és, diuen els magistrats del TC, una Constitució militant.

Déu nos en guard que ho fos. I mentre passa tot això, els que s’omplen la boca amb injúries de tota mena, qualificant de tot menys de guapos als que no pensen com ells, no han dut a terme ni la més tímida protesta. Els autodenominats constitucionalistes, els fills de l'amo del sistema, han optat per passar-hi de llarg.

Deuen considerar que que Franco fos cap de l’estat el primer d’octubre del 36 és conforme a la llei i que exhumar-lo és obertament contrari a uns ignots interessos generals. I que prietas las filas, qui es mou no surt a la foto. Perquè a fi de comptes, què és això de fer vots particulars tan evidents com si els hagués redactat un estudiant de primer dret?

Al dissident, ni aigua. Esteu previnguts.

Joan J. Queralt
Opinió Fer-ho bé Joan J. Queralt