En les democràcies representatives liberals clàssiques ―no aquí, evidentment― la llei de pressupostos és la norma bàsica, no tant en el sentit legal, sinó polític. El govern mostra al Parlament què pensa fer amb els diners que ha recaptat mitjançant impostos i ho presenta a la representació de la sobirania nacional. Si el Parlament no accepta la proposta, una llei no escrita ―que en política són les bones de fons― imposa al govern que dimiteixi i, generalment, que convoqui eleccions.

Certament aquest sistema es pot pervertir ―de fet, s’ha pervertit molt― i per això, especialment després de la Segona Guerra Mundial, s’hi han introduït correccions constitucionals. Avui en dia, per regla general, si un govern cau, es deu a la pèrdua de confiança explícitament demanada al Parlament.

Els Parlaments ja no són el que eren, ni millors ni pitjors, però ja no ho són. Tota una sèrie de regles de majories qualificades ―oblidant les elementals de la majoria simple i la de la majoria absoluta― i relatives a certes temporalitats són els nous esculls a salvar, atès que permeten un bloqueig quasi permanent en l’evolució institucional. Només cal veure la quantitat d’organismes, constitucionals, estatutaris i legals, més que caducats, que esperen als llimbs la seva renovació. Les minories fent servir les majories reforçades com a bloqueig.

Com que enlloc es diu que no acceptar o tombar els pressuposts sigui causa de fer caure un govern ni menys encara de canviar-lo o anar a noves eleccions, tenim el quadre de pressupostos prorrogats o aprovats el mateix any del propi exercici fiscal, tant a Espanya com a Catalunya. A Espanya, des del 2014 (llei pressupostària per al 2015), cinc lleis per a set exercicis. A Catalunya, quatre lleis per al mateix període. I tot això en temps de crisis galopants i successives, on, malgrat els anuncis de recuperació, augmenta la pobresa, creix la desigualtat social i els més febles es desesperen.

Per acabar-ho d’adobar, a Catalunya es combinen dos eixos, sempre tan presents com poc reconeguts. D’una banda, gaudim del clàssic eix dreta/esquerra, al qual s’ha sumat l’eix independència/unionisme. Així, i cal dir-ho sense embuts, quan convé es recorre a un, quan convé es recorre a l’altre. Això fa que el 52% de sufragis en pro dels partits independències del 14-F valguin, en matèria d’avançar cap a la independència, com a referència, però no com a objectiu immediat. I a l’inrevés: no només es prediquen pactes d’esquerres, sinó que es ressusciten sociovergències diverses amb actors que fins ara no hi havien participat. Al cap i a la fi, un mentrestant que té tota la pinta d’un trencadís.

Tots els polítics cometen errors, però el gran error de Mas va ser haver fet un pas al costat, passar a la paperera de la història i deixar pas franc al fet que una minoria tingués sempre la clau de la porta de la governabilitat a Catalunya

Tanmateix això no és tot. Des de gener del 2016, avalat per la performance del 1515-1515 aconseguit al voltant del Dia dels Innocents del 2015, la CUP disposa d’una arma nuclear a les mans, o que se li ha considerat nuclear: la paperera de la història. Tots els polítics cometen errors, però el gran error de Mas, el que definirà a parer meu el seu record, serà haver fet un pas al costat, passar a la paperera de la història i deixar pas franc al fet que una minoria tingués sempre la clau de la porta de la governabilitat a Catalunya. I no convocar eleccions, repetides, però eleccions. Cosa que, després, s’ha dut a terme sense cap problema. Aquesta arma nuclear, sempre a parer meu, és tan il·legítima com, molt especialment, l’efecte de la manca de valor en donar un pas, no al costat, sinó al davant, per part de qui té la responsabilitat atorgada majoritàriament per l’electorat.

L’amenaça d’haver de prendre la cicuta de la paperera de la història donant un pas al costat, té des d’aleshores esguerrat l’espectre polític independentista. Ara, la decisió de tombar o no els pressupostos l’han pres les bases de la CUP, tot seguint un procés informatiu. Bases decisòries integrades per un 68,79 % dels 509 registrats, és a dir, el destí, per ara anguniós, dels pressupostos està en mans de 462 persones, que no sabem quantes seran, si, d’ací al 22 de novembre, les CUP reconsideren la seva posició.

Sigui dit de passada que una cosa és la democràcia deliberativa, realment essencial en la cerca de respostes als problemes politicosocials, i una altra cosa és una torre d’ivori, aristocràtica, que sense perdre ni un bri de puresa se situa per sobre del bé i del mal, com el polze del César al circ decretant la sort dels gladiadors. Aquesta forma de deliberació elitista, au-dessus de la mêlée, té molt poc de democràtic.

Tot això sense deixar de banda que la certa pau de dos anys que atorgava la CUP al govern de coalició actual ha saltat pels aires. No es pot deixar d’observar un cert caprici arbitrari, sabent ―o creient― que es té la paella pel mànec, que no respecta el que la majoria de la ciutadania ha entès que eren uns pactes. No respectar els pactes abona la desconfiança dels ciutadans envers la política i els polítics. Cal, un cop més, una bona dosi de coherència. Tota aquesta falòrnia d’inestabilitat i inseguretat es basteix als antípodes de la governança, del dret fonamental al bon govern.

Si ara la discussió pressupostària no va d’independència ―gran viratge que no pot passar inadvertit―, sinó de reconstrucció socioeconòmica, cal veure amb quins maons comptem. Ningú ha rebutjat els maons condicionats de la UE, els fons Next Generation, per reconstruir el país. La direcció que es prengui s’ha de decidir majoritàriament, a través de consensos generats democràticament, no partint de vetos elitistes. Al capdavall, operar així és operar com les oligarquies que tant se censuren: des de posicions de poder que asfixien el lliure desdoblament en les preses de decisions.

I no oblidem, en matèria de pressupostos, quelcom fonamental. El que és decisiu, el que interessa, és saber si tot allò legalment pressupostat s’ha invertit en realitat: en què, en quin grau i com. Aquest hauria de ser avui, davant la imparable devaluació de les lleis de pressupostos, el debat de la rendició de comptes. El que potser hauria d’anar a la paperera de la història són les lleis de pressupostos tal com encara les coneixem. Hauria de sortir a la llum l’escrutini de les millores que els pressupostos aprovats han produït. Perquè si no milloren la nostra vida, per a què serveixen els pressupostos?