Les interlocutòries del TS, de divendres passat, que deixen sense efecte el tercer grau i, de pas, l’aplicació de l'article 100.2 als presos polítics, s’articulen sobre dos fonaments comuns. D’una banda, malgrat l’existència d’un ampli ventall de factors recollits en l’article 63 de la llei penitenciària (la personalitat i la història individual, familiar, social i penal de l'intern, els mitjans als quals probablement tornarà i els recursos, facilitats i dificultats existents en cada cas i temps per al bon èxit del tractament) per a l’estudi individualitzat i científic dels penats per a la classificació adient en un grau, malgrat i en contra de tot això, només té en compte un element: la durada de la pena. Es pot afirmar, però, que, d’acord amb la llei, operar així desnaturalitza el tractament penitenciari.

D’altra banda, el TS exigeix el seguiment d’un protocol de reinserció, que no està previst en cap actuació penitenciària, atès que, malgrat la reiterada proclamació judicial de la llibertat ideològica, si els presos canvien de parer, és a dir, reconeixen que han comès un delicte —que ells i alguns milions més considerem que no han comès— anirien contra la seva consciència. Resulta incompatible exigir un protocol perquè els presos reconeguin el seu delicte i proclamar simultàniament la llibertat ideològica.

El TS diu, quant a la durada, que la progressió en grau, del segon actual al tercer —una semillibertat de la qual els presos han gaudit fugisserament— és prematur. Això toparà, però, amb un argument legal, que, de ben segur, se suscitarà ben aviat. En efecte, l’article 65 de la llei penitenciària estableix, en el seu apartat quart, que cada sis mesos com a màxim els reclusos seran estudiats individualment per reconsiderar la seva classificació anterior, amb la decisió oportuna que s'ha de prendre, que serà notificada a l'interessat. Si aquests informes tècnics de les juntes corresponents són positius en ordre a recomanar a la Secretaria d’Afers Penitenciaris una progressió al tercer grau, què passarà? Esperem a veure.

Aquests, però, no són els únics obstacles. Sense protocol de reinserció no podrà haver-hi, segons el TS, cap mena de progressió en grau. Podria donar-se així el cas que els condemnats haguéssim de complir íntegrament la seva privació de llibertat, amb només el lenitiu de 36 dies per any de permisos especials. Això ja ha passat. Amb Otegi, per exemple.

Sent tètric aquest panorama, ha quedat claríssim el missatge que el TS, és a dir, de la justícia que, com va dir Lemes, té en la defensa de la unitat d’Espanya la seva missió i legitimació, que llança a les institucions i la ciutadania, i molt especialment a totes les forces polítiques: els presos del procés no sortiran de la presó ni en tercer grau ni ara ni properament. L’estada carcerària es preveu, doncs, molt llarga.

La votació favorable als comptes públics serveix per bastir els pilars de confiança per una negociació que tots sabem què té per objectiu: la llibertat dels presos tan aviat com sigui possible

Per tant, La Moncloa té ara la pilota a la seva teulada. Això vol dir que no té més remei que promoure una amnistia —o en el seu defecte un indult total— o una reforma radical (no la que per ara es filtra) del delicte de sedició (i, de pas, de l’esguerro que avui és la malversació).

En un esmorzar d’Europa Press, que va tenir lloc dilluns passat, el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, en l’únic que va estar clar és que cal reformar el delicte de sedició, ja que Europa, va afirmar, ha dit que uns articulets (sic) no casen amb l’ordenament de la majoria de països de la Unió (a partir del minut 37). Va contradir, just és reconèixer-ho, les fal·làcies que el fiscal Zaragoza va manifestar davant una comissió del Parlament Europeu, la setmana anterior, en un acte organitzat per Ciutadans.

Però, al mateix temps, va manifestar que hom estudiava la recuperació del delicte de referèndums il·legals, que el PSOE, per manca de rellevància penal va derogar, tal com es pot llegir a l’exposició de motius de la llei orgànica 2/2005 que el va suprimir (minut 41). Va aprofitar per comunicar que també es trobava en estudi la creació d’una desobediència específica al Tribunal Constitucional (minut 43), sense aclarir, tanmateix, si ara està protegit o no, cosa que és d’interès per diversos processos en marxa. L’únic en ferm que va dir respecte als presos del procés va ser que no diria res en relació amb l’indult: ho va fer en dues ocasions explícitament.

Penso fermament, i així ho he expressat, que aprovar els pressuposts per al 2021 —i deixar enrere els del Partit Popular, que els seus i afins volien mantenir en rebutjar els actuals— és bo econòmicament i políticament. En aquest segon aspecte, votar-los i obtenir contrapartides econòmiques —les contrapartides són l’essència de qualsevol negociació política— és necessari, però no suficient.

La votació favorable als comptes públics serveix, des de la part catalana, diversa, que els va donar suport, per bastir els pilars de confiança per una negociació que tots sabem què té per objectiu: la llibertat dels presos tan aviat com sigui possible. I continuar negociant.

Després de les resolucions del TS ja esmentades, la solució política, que ha de ser ràpida, ja que està en joc la llibertat personal de la qual es troben il·legítimament privats nou compatriotes, és l’estació tèrminus. O es posa en marxa aviat, molt aviat, una solució política —jurídicament articulable sense cap problema— o la crisi que ens caurà a sobre, sobre Catalunya i Espanya, i més en les condicions actuals, podrà ser tan devastadora que farà petit el que s’ha patit fins ara, als dos costats de la ratlla que La Moncloa encara no travessa.

Madrid té ara l’excusa perfecta per fer política, fer política de la bona i deixar, un cop per sempre, aquesta yenka que desgasta a tots, esgota la generositat i el poc que pugui quedar de confiança en lloc d’acréixer-la.

Un cop més cal dir: és l’hora de la política.