La Constitució espanyola està més que obsoleta. La seva edat biològica contradiu la seva realitat. No és complida pels principals protagonistes. Tot començant per una monarquia entestada en no perdre privilegis i abandonant la seva funció arbitral. Seguit d’uns partits polítics majoritaris saltant-se normes bàsiques de la governança: des d'incomplir els termes constitucionals per les renovacions dels òrgans constitucionals, fins a l'elecció dels seus membres sense atendre a la reconeguda competència o prestigi que imposa, en bona lògica, el text constitucional.

Tot això abandonant els principis elementals com la interdicció de l’arbitrarietat, la proporcionalitat, el control de les forces policials o esbiaixada i tendenciosa lectura de l’article dos de la Constitució que parla de la unitat d’Espanya, però diu més coses: el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions. Tot deixant de banda elements de control especialment de l’executiu, com per exemple els decrets llei nuls per falta de cobertura constitucional i la urgent necessitat o la impossibilitat d’entrar en determinades matèries. Resulta un xic escandalós que el que suposaria un suspens per a un alumne, no tingui cap conseqüència pels governants.

Però al final, sí que hi ha responsabilitat: el sistema emmalalteix i l’ambient polític és irrespirable. I el curs de les relacions polítiques de base imposa la seva llei.

Cal ressaltar que la Constitució està plena de pors. No em refereixo al fet que sigui fruit de tals o quals aspectes de la Transició, l'estranya regulació de la monarquia o la posició institucional de l’exèrcit. Em refereixo al fet que els constituents tenien una por terrible als canvis. Venien d’una dictadura que es basava en principis inamovibles. Els constituents, ja fos de forma més sibil·lina i civilitzada o simplement per respecte a l’statu quo, no van poder evitar el parany de la transcendència històrica.

Hi ha dues pedres, dos autèntics rocs, que en lloc de seguir el principi d’Arquimedes, de servir de punt de suport per moure la Constitució, han estat dos frens. Un és el sistema de majories reforçades per tants i tants afers constitucionals. En la pràctica suposa un pur obstruccionisme de minories, fins i tot davant de teòriques majories absolutes.

La Constitució està plena de pors. Els constituents tenien una por terrible als canvis. Venien d’una dictadura que es basava en principis inamovibles. Els constituents, ja fos de forma més sibil·lina i civilitzada o simplement per respecte a l’statu quo, no van poder evitar el parany de la transcendència històrica

No només els nomenaments de diversos òrgans constitucionals —curiosament, no el govern que pot ser constituït amb majoria simple—. La reforma constitucional (art. 168), la que afecta el títol preliminar, els drets fonamentals o la Corona és una autèntica pista americana que impossibilita a ciència i consciència la reforma. L’altra via, menys onerosa, no és gens fàcil i pot ser sotmesa a referèndum. Ha estat emprada dos cops: una pel vot dels ciutadans europeus en les eleccions locals i l’altra per vinclar, arran de les crisis de 2008, els comptes públics a un estricte principi d’equilibri pressupostari que ha generat la societat més desigual de l’OCDE. O sigui que el segon és un mal exemple de reforma constitucional. A més, en agost i sense un debat digne de tal nom.

Una constitució en la pràctica irreformable, fretura de vàlvules de seguretat i, al final explota. Ja poden anar els de la llei abans que res amb les seves històries: la brigada Aranzadi en serà la primera víctima. És un sistema l’espanyol políticament i jurídicament incorrecte. La constitució alemanya ha estat reformada 67 vegades. Sense bloquejos, és clar. La Constitució a Espanya és presa de la legalitat i no de la democràcia. Però això bé que ho sabem.

L’altre immens roc que s’alça davant de la cova en què els autodenominats constitucionalistes amb les seves obtuses interpretacions han endinsat la Constitució, és el d’un sistema electoral presentat com a proporcional que no ho és. El del Senat no ho és tal com diu la mateixa Constitució. Però, hipòcritament, pel Congrés es fa veure que sí que és de proporcional el sistema. Amb el sistema D'Hondt, que podria canviar-se atès que és de base legal i no constitucional, en les províncies petites, en l’Espanya interior, buidada o no, la proporcionalitat no funciona; és purament majoritari en contra del mandat constitucional. No cal ni esmentar el cost desmesuradament desproporcionat —la proporcionalitat altre mandat constitucional que marxa pel desguàs— en vots d’un diputat entre Sòria i Barcelona.

S’ha dissenyat un sistema que és un peix que es mossega la cua: per reformar-lo cal obtenir majories electorals que vulguin canviar la Constitució i que el joc entre majories i minories parlamentàries no caigui, com ja passa des de fa dècades, en el joc de l’obstruccionisme. Clar que, per un joc net i de progrés calen polítics no enrocats en l’hàbitat de l’obstruccionisme i compromesos decididament en pro dels usos democràtics.

En una paraula: obsoleta com està, la Constitució no passa la ITV de la governança com a dret fonamental. O sigui que de democràcia avançada només el lema.

P.S. Encara que amb un ambient diferent, Catalunya tampoc està gaire lluny d’algunes d’aquestes pràctiques. Si no, per què, de fet, el sistema electoral és predemocràtic i els òrgans estatutaris sense renovar són legió?