Novel·les o atestats

La imprescindible funció de la policia judicial, com a auxiliar tècnic en les tasques d’investigació en matèria penal, en no poques ocasions ―massa, a parer meu―, no es compleix.

Hem vist recentment com uns atestats policials dels Mossos no se sostenien de cap de les maneres i, malgrat l’entercament policial, el corporativisme i un afany del ministeri fiscal, han acabat en res. És a dir, han acabat en l’absolució dels encartats, amb llurs malsons i els de llurs famílies. No és una exclusiva dels Mossos d’Esquadra. Totes les policies tenen els seus novel·listes de guàrdia, candidats frustrats als premis literaris d’alta ficció.

Recordem absolucions amb ocasió del 15-M o de seqüeles de l'1-O (CDR, síndics electorals, escortes...) o en casos rellevants de terrorisme, com el comando Dixan o el tancament d’Egunkaria i el suplici de Martxelo Otamendi, el seu director. Les absolucions en aquests i altres casos, que perduren en la memòria, constitueixen, cal dir-ho amb totes les lletres, un abús de poder, que molts cops els jutges han beneït, si més no en primera instància.

El que és greu, en molts casos, ha estat la resposta corporativa, d’una duresa difícilment acceptable i radicalment inqualificable. Però la major part de vegades, del fracàs policial, especialment si l’encausat ha suportat presó o altres limitacions de llibertat, no se'n penedeix ningú. El ciutadà ha estat passat per la piconadora de l’encausament, de les mesures cautelars i, fins i tot, del judici oral si la seva apel·lació en cas de condemna no ha prosperat.

Hi ha qui diu que l’estat es defensa dels que l’ataquen, sense limitar mitjans, fins i tot sense límits. No és aquest el programa de procés penal d’una democràcia avançada; encara que en aquest terreny ningú, és a dir, cap estat, està, ni de lluny, lliure de pecat.

Bé, anem a delictes comuns, no polítics, sigui quina sigui la dimensió que es vulgui donar a aquesta expressió en atenció als autors, al crim, a la víctima o per la combinació d’aquests elements.

Recordem el cas Wanninkhof. Una jove de 19 anys va ser brutalment assassinada a Mijas el 1999. Dolores Vázquez, exparella de la mare de la difunta, va ser trobada culpable per un jurat popular i condemnada pel jutge a 15 anys de presó. En l'apel·lació, el Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia va revocar la sentència perquè era irracional. Dolores Vázquez va passar 17 mesos en presó abans de ser alliberada a l’espera del nou judici. Nou judici que no va tenir mai lloc, atès que pocs dies abans de la represa va aparèixer una altra jove assassinada a prop, a Coín, i es va poder establir que l’assassí d’aquesta i el de la primera víctima era la mateixa persona que, finalment, va ser jutjat i condemnat.

Fins aquí, un resum ben sintètic dels fets. Qui vulgui apreciar-los en la seva magnitud més crua té a la seva disposició a la plataforma HBO Max el documental Dolores: La verdad sobre el caso Wanninkhof.

No entraré en l’aferrissament i volubilitat del públic; en les dues detencions que s’hi relaten, brollen els crits d’“assassina” ―envers la Dolores― o “assassí” ―envers Tony Alexander King―. No entraré en el grau d’espontaneïtat d’aquest aferrissament i volubilitat. No entraré en la lleu autocrítica dels mitjans de comunicació. No entraré en les inefables declaracions al llarg del documental de l’exdelegat del govern espanyol a Màlaga. No entraré en el paper del fiscal, que manifesta la conformitat del que va fer i com ho va fer. No entraré en la conducta, absolutament inacceptable, d’un pusil·lànime jutge-president, que no va tenir el coratge, com mana la llei, de tornar al jurat el veredicte. No entraré en les declaracions dels dos membres del jurat que hi surten: prou pena deuen ja de tenir.

Sí que, en canvi, vull dedicar algunes línies al comportament de la Guàrdia Civil, tant de la unitat de policia judicial de Màlaga com de la seva unitat d’elit, la Unitat Central Operativa, la famosa UCO.

L'opinió sobre els fets es diu sentència i només la poden expressar els jutges després d’un procés públic, contradictori i amb totes les garanties

Com es va afartar de sostenir, fins a l’apel·lació sense èxit, l’advocat de la Dolores, Pedro Apalategui, l’acusació, reproducció dels atestats de la Guàrdia Civil, no presentava cap mena de fet: no es podia situar Dolores Vázquez en el lloc del crim, no es troben restes biològiques o instruments del delicte a cap de les seves dependències professionals o domèstiques i no hi havia un mòbil digne de tal nom.

Però, la condició de lesbiana de la Dolores la feia candidata a haver matat la filla de la seva exparella. Aquest prejudici, òbviament negat, diria que no pot ser passat per alt. Al cap i a la fi, sense haver demostrat en cap moment cap mena d’enemistat entre la Dolores i la finada, sobre aquest presumpte ressentiment es munta el mòbil i, a partir d’aquí, cap avall que fa baixada. Com va reconèixer el mateix fiscal, no hi havia proves físiques, però hi havia indicis i amb això es va entabanar el jurat davant la inoperància del jutge-president.

D’indicis les causes en van plenes, certament. Però què són indicis? Els indicis són fets provats, no suposicions, referits a aspectes perifèrics de l’objecte del procés: la mort d’altri. Un indici pot ser una disputa agra i violenta entre dues persones, una de les quals, poc després, mor apunyalada a prop del lloc de la discussió. L’enfrontament és un fet si ha estat presenciat. D’aquest fet, si es prova, es poden fer inferències, que hauran de ser, per regla general, corroborades per altres fets, a fi i efecte de determinar la culpabilitat de l’acusat. No val condemnar algú per assassinat degut a la mala relació personal entre ell i la víctima. Això no és un fet, és una mera suposició, una conjectura.

La suposició, la conjectura, és lliure. Els fets i la inferència per determinar una culpabilitat, no: els fets han de ser incontestables i les inferències racionals. Davant el buit probatori, ni fets, ni indicis i només elucubracions, la sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia va tombar la condemna.

No és el primer cas de, diguem, error judicial. El que demostra la parcialitat de la Guàrdia Civil ―parcialitat prohibida per la llei― rau en el fet que, tal com narra el documental, va voler detenir novament la Dolores i va sostenir que va actuar en col·laboració amb altres persones en el crim de la filla de la seva exparella, entre d’altres, el nou detingut King. Aquest era un conegut delinqüent sexual anglès, que escapat a la Costa del Sol, amb el seu currículum notificat a la policia espanyola, va campar lliurement per Màlaga sense que ningú es molestés a verificar com es comportava el tal personatge en el seu nou paradís de depredació sexual.

A tant arriba l’entossudiment de la Guàrdia Civil que es duu a terme un interrogatori del britànic sota hipnosi ―gran prova estrella de la criminalística!―. Sota aquest estat, King parla d’una tal Dolly. Els agents presents li pregunten si no seria una tal Loli! Presentat aquest atestat, cal veure el documental per sentir el menysteniment de què va ser objecte per part de la jutgessa d’instrucció. Com calia.

El documental no és ni molt menys només per a juristes o criminòlegs. És un documental per al gran públic, ateses la solidesa i la repercussió que al seu dia va tenir el cas i la multiplicitat de patiments infligits a Dolores Vázquez. Tant que, encara que sembli una broma del mal gust, els tribunals van rebutjar que fos indemnitzada per haver passat injustament 17 mesos de la seva vida en presó. Sense comentaris

Per cloure aquesta peça. Cal dir que a l’època dels fets, des de l’última dècada del segle passat fins a la primera del present, quan el Tribunal Suprem va posar fi a la il·legal pràctica de l'anomenada prova d’intel·ligència, la policia es considerava facultada per no només, com és la seva obligació, aportar material fàctic al procés, sinó per interpretar els fets i donar la seva opinió. L'opinió sobre els fets es diu sentència i només la poden expressar els jutges després d’un procés públic, contradictori i amb totes les garanties. Elements dels quals els atestats policials, es diguin com es diguin, freturen i n'han de freturar.

No pot estranyar, doncs, les fabulacions entorn de casos polítics situats en el món del terrorisme o, més recentment, en la constel·lació del procés: el cas Tamara, el cas dels mestres de Sant Andreu de la Barca i tants d’altres. Al final, malgrat mil i una resistències, però un cop degudament piconats els encartats, veurem com els casos s’esfilagarsen. Aquesta pena, no ja de banqueta, sinó d’atestat, no resulta gens compatible amb una democràcia avançada.

Ajuda que això tingui lloc en la més absoluta impunitat en tots els sentits: penal, administrativa, disciplinària o patrimonial.