Molts esperem, qui escriu també, que s'arribi a un pacte raonable d’investidura que obri la porta a seguir negociant i tornar a fer política de veritat, d’acords i de renúncies. En un país sense pràctica d’estat de coalicions és molt i molt feixuc negociar per arribar a acords que serveixin de quelcom més que el repartiment de canongies, a la italiana, la lottizzazione. Fora d’això, d’obtenir la quota part d’algunes institucions, no es pot dir que Espanya sigui l’Arcàdia de la negociació.

Però vet aquí que, després d’una campanya electoral molt agra, qui prometia esmerçar-se al màxim per dur Puigdemont davant de la justícia, té obstacles importants: el seu desig —legítim— de ser president del govern i les sentències europees, com la de la setmana passada.

El primer pas per la negociació és assumir que no es pot matar tot el que és gras. El segon és bastir xarxes de confiança, tasca problemàtica especialment quan s’ha dinamitat quasi tots els ponts i per damunt de tot s’ha demonitzat a qui hores d’ara té la clau de la porta del saló del tro.

Abans, i molt singularment durant la campanya electoral, les dues formacions capdavanteres, ERC i el pal de paller de JxC, han estat objecte d’una competència per part de l’espanyolisme més ranci a veure qui la deia més grossa. Sense sentir-ne la veu, es fa costerut distingir de les quatre principals formacions polítiques espanyolistes —elles, erròniament, es presenten com a constitucionalistes—  quina ha dit què. La insolvència i la grolleria d’afirmacions, epítets i calúmnies les fan intercanviables en una competència desenfrenada per veure qui era més que els altres en no se sap què. Més aviat semblava l’Arcàdia de l’estultícia.

Però vet aquí, la vida dona sorpreses, com hova clavar el Pedro Navaja de Rubén Blades. Els demonitzats de fa només a penes set setmanes ara són essencials per fer un govern, escorat a l’esquerre —veurem quant— i el mal dit pròfug té ara immunitat europea. Europea, ni més ni menys.

En aquest context d'estirabots, desencontres i frases o expressions poc afortunades per il·lògiques, contradictòries o fantasioses, resulten xocants. Com per exemple les que va expressar el dia dels canelons, en religió Sant Esteve, la biministra en funcions de Defensa i Exteriors, Margarita Robles.

Dona intel·ligent, amb experiència política, facilitadora en moments difícils al País Basc, es va despatxar amb aquestes declaracions si més no contradictòries. Afirma per una banda, primer, ser incompatible, ella i el seu partit, amb ERC, amb qui està negociant. D'altra banda, sense solució de continuïtat, decreta la responsabilitat d’ERC en el pacte que les dues formacions intenten confeccionar.

El subconscient —o el conscient mig endormiscat— ens traeix a tots més sovint del que creiem. Com ens podem declarar incompatibles amb qui negociem en última instància la nostra pròpia supervivència política i tot seguit els fem responsables de l’eventual fracàs en fer-los titulars de la responsabilitat d’assolir un final feliç? O interpretem que és una relliscada inoportuna o, coneixent els antecedents d’orgull i absència de flexibilitat de l’unionisme, que el propi Sánchez ha patit en carn pròpia, o un personatge tan rellevant com Robles està etzibant gratuïtament un trágala?: un sí o sí i després més sí.

Ateses les dates en que ens trobem, cal deixar constància d’aquesta sortida de to. Tanmateix l’atribuirem a alguna conseqüència d’un excessos propis d’aquestes festes.

Tot parlant de festes, desitjo als lectors i col·legues d’El Nacional la millor entrada d’any i que aquesta triomfal intrusió en el 2020 duri, com a mínim, fins a un 31 de desembre el més llunyà possible.

Fins l’any que ve.