Avui hem conegut sense filtracions prèvies, per tant, tothom a la mateixa hora, tal com s’havia anunciat ―bon exemple per a l’Arcàdia de l’estat de dret―, la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la immunitat del vicepresident Oriol Junqueras en tant que eurodiputat.

Aquesta sentència europea ha estat conseqüència de la qüestió prejudicial plantejada de la forma més entortolligada possible per la sala segona del Tribunal Suprem (TS), el tribunal del procés, per saber quin era l’abast de l’eventual condició d'eurodiputat d’Oriol Junqueras. Contra tot pronòstic, el TS, sense esperar a rebre la resolució vinculant de Luxemburg, va tirar pel dret i va dictar la seva sentència condemnatòria el passat 14 d’octubre.

No entrem ara a fer judicis d’intencions ni sobre les causes del plantejament de la qüestió prejudicial ―per saber si una norma estatal és conforme o no al dret europeu, que n’és superior― ni el perquè de dictar sentència penal espanyola abans de rebre la resolució del tribunal de la Unió. Les eventuals causes o motius d’un vessant i altre són irrellevants ací i ara.

El que sí que és molt rellevant, a parer meu fins i tot decisiu, és no haver esperat per part del TS la decisió del TJUE, de Luxemburg. Per què? Per una senzilla i elemental raó. El TJUE és el tribunal suprem i constitucional de la Unió en tot el que té a veure amb dret comunitari europeu. Des d’aquesta posició no pot consentir institucionalment que un tribunal estatal qualsevol, sigui el més alt o el més baix de qualsevol soci integrant de la Unió, li demani parer sobre la compatibilitat d’una norma del seu ordenament nacional amb el dret de la Unió i, sense esperar, tiri pel dret i decideixi pel seu compte.

Admetre o consentir aquesta prepotència, molt pròpia d’un tribunal com el Suprem, que està més interessat en l’adjectiu que en el substantiu, suposa el fi del dret europeu com a dret al qual tots els ordenaments dels estats membres de la Unió s’han de cenyir.

Ha estat, per part de la sala enjudiciadora del procés, un error de càlcul de conseqüències encara insondables, ja que ha de passar tant sí com no pel que li diu Luxemburg, sense excuses ni giragonses, sota pena que l’estat espanyol pateixi, com a mínim, un procediment d’infracció. Això, unit a les emissions i retirades a voluntat de les euroordres per part del magistrat instructor de la causa, no fa que la fama d’Espanya com a estat lleialment complidor estigui en el seu millor moment. Més aviat, l’aproxima a ser un estat del qual el més prudent és malfiar-se’n per la seva deslleialtat institucional. Com recorda la sentència europea d’avui, la lleialtat institucional és la base essencial de la mateixa Unió, tal com diu l’article 4 del Tractat de la Unió.

No podem deixar de banda que avui ha estat un gran dia, personalment per a Junqueras, per a Europa i per a l’estat de dret, doncs el dret europeu també és part integrant de l’ordenament democràtic que a alguns encara els costa empassar-se

Feta aquesta més que necessària presentació, la resolució del Tribunal de Justícia no pot ser més documentada, acurada i precisa, dins dels termes d’una qüestió prejudicial.

Seguint l’escrit de l’advocat general en el seu informe, dibuixa el nucli del problema: la sobirania europea, que rau en el Parlament Europeu elegit per tots els europeus, als quals representa i no, per contra, als estats. Aquesta representació és des de 1976 per sufragi universal.

Establert això, la condició d’eurodiputat neix quan el candidat és proclamat eurodiputat electe per cada organisme electoral competent estatal. És, doncs, la proclamació i no altres requisits l’element constitutiu de la condició de parlamentari, i de parlamentari europeu, per ser més precisos. Amb el naixement de la condició d'eurodiputat neixen una sèrie de privilegis i immunitats, que són institucionals abans que personals (articles 5. 2 del Reglament de Parlament Europeu i articles 7 a 9 del Protocol 7 del Tractat).

D’aquesta manera, Luxemburg acaba de perfilar l’estatus de l'eurodiputat i, a sobre, ho fa amb caràcter general. Així, es facilita molt la feina perquè el president Puigdemont, el conseller Comin i, al seu moment, la consellera Ponsatí, esdevinguin eurodiputats efectius, atès que ara són electes.

Queden, però, unes qüestions pràctiques per resoldre. La primera, cal seguir el mandat del Tribunal de Justícia i permetre que Oriol Junqueras prengui possessió del seu euroescó a Estrasburg. L’única forma que té per fer-ho és que el TS el posi immediatament en llibertat, atès que és immune. Poc té a veure que hagi estat condemnat, ja que no podia haver estat ni jutjat ni condemnat des del moment de ser eurodiputat electe.

En efecte, el TJUE, que s'empara radicalment en el dictamen de l’advocat general, que va reconèixer la immunitat però va concloure que era inútil atesa la condemna, estableix el contrari: la condemna no és obstacle per a la immunitat ni per a la conseqüent presa de possessió de l’escó per part de Junqueras.

El contrari fora una mera trampa semàntica: ets immune, però com, saltant-me les normes, t’he jutjat i condemnat, ara no ets immune. Ans al contrari, una de les causes del naixement liberal de la immunitat parlamentària és aquesta: la impossibilitat d’inquietar els parlamentaris sense la concessió del suplicatori per part de la cambra legislativa corresponent.

Aquest seria el segon pas. Si el TS vol recuperar la jurisdicció sobre Junqueras, haurà de sol·licitar el corresponent suplicatori davant el Parlament d’Estrasburg i aquest l’hauria de concedir.

Sobre la tramitació i efectes del suplicatori, les nul·litats de la sentència del TS i altres efectes de dret estatal i europeu, deixem-ho ara per ara de banda, ja que tindrem ocasió, més aviat que tard, per parlar-ne.

No podem deixar de banda que avui ha estat un gran dia, personalment per a Junqueras, per a Europa i per a l’estat de dret, doncs el dret europeu també és part integrant ―i veiem de quina manera― de l’ordenament democràtic que a alguns encara els costa empassar-se.

En tot cas, el TS hauria hagut d’aplicar analògicament i directament l’article 752 de la llei d’enjudiciament criminal. S'hauria arribat a una solució semblant a la que arriba el TJUE i tot aquest, per uns, cruel calvari, i, per altres, vergonya institucional, s'hauria evitat.