Ahir es va constituir formalment la comissió parlamentària sobre el model policial català. Aquesta comissió és fruit del pacte entre ERC i la CUP per la investidura el president Aragonès. Tot seguint la rotació entre els grups parlamentaris, la presidència ha correspost a la CUP, en concret a la seva diputada Dolors Sabater.

La diputada Sabater, tal com va informar aquest diari, el 18 d’octubre passat, té com a objectiu revisar la praxi de la policia catalana en quatre fronts diferents: el seguiment dels activistes polítics a fi de no criminalitzar les protestes ciutadanes, la revisió del model d'ordre públic en el seu conjunt, posar "llum i taquígrafs" sobre el Departament d'Interior a fi i efecte de fer-lo més transparent i, finalment, crear un mecanisme de control de les actuacions policials i d'ordre públic, extern i independent i amb capacitat de fiscalització i sanció davant de les males praxis. Hi ha, indiscutiblement, més ambició que amb la comissió anterior, la del 2013.

Tot control sobre el poder i sobre els instruments de força física que té el poder ha de ser benvingut. D’entrada, i a reserva de com es vagi desenvolupant la comissió amb les seves compareixences i els seus estudis, s’ha d’evitar caure en la vella trampa de crear una comissió per amagar un problema.

En segon lloc, metodològicament, cal fer un índex o inventari dels problemes i no posar el carro davant dels bous. Si els problemes que guien aquesta comissió són els enunciats per la seva presidenta, cal posar damunt la taula exemples clars i provats que els assenyalin com els problemes autèntics i capitals que té plantejats la policia catalana. Poden ser els esmentats o altres o els esmentats més uns altres diferents, tot distingint entre causes i efectes. L’inventari de problemes ha de precedir al de les possibles o previsibles solucions.

La diagnosi sobre la nostra policia és molt més interessant, decisiva i incòmoda, però, sobretot, absolutament necessària per abordar per què passa el que passa i que a vegades ens avergonyeix a tots

Tenim tots la impressió que l'objectiu d’aquesta comissió no és altre que la creació de l’oficina externa de supervisió de la praxi policial i la sanció dels seus excessos. Malgrat la polseguera que ha aixecat, especialment en els sectors més corporatius dels Mossos, altres sectors, més intel·ligents, no han dit res encara i no seria d’estranyar que esperessin fins i tot, no diré amb joia, però sí amb una mal dissimulada satisfacció, el desenvolupament de la comissió.

Suposaria, des d’aquesta perspectiva, afegir un esglaó més de control a la llarga escalinata de controls, al cap i a la fi, tan ineficaç o encobridora de defectes com els vigents, tant interns com externs. Pur gatopardisme. El gatopardisme és el recurs intel·ligent en favor de les reformes maquilladores, molt estès a les classes polítiques.

A més grandiloqüència de la comissió, més intensament es fregarà les mans el gatopardisme, ja que més grans seran les garanties de deixar la cosa, amb uns altres noms, poc més diferent de com és ara.

Uns pocs exemples ens en poden donar una bona pista. La polèmica de les Taser, avui enterrada, ha conduït que el nom Taser no aparegui a penes en el repertori policial oficial. Apareix el dispositiu conductor d'energia (DCE), on no es parla de la potència de descàrrega d’aquesta, així qualificada, eina policial. A més de gatopardisme, logomàquia.

Què saben de les sancions que s’imposen als mossos i als altres policies catalans? Per què no són públics els inicis dels expedients i les resolucions finals tant sancionadores com absolutòries? La presumpta excusa de la privacitat, quan es tracta de drets fonamentals dels ciutadans, no és admissible. La foscor només afavoreix la impunitat.

Què sabem de l’armament, instruments o eines amb què es doten els nostres cossos policials? Quin tipus d’armes, de defenses, de mitjans d’immobilització, dels centres de detenció i mitjans de transport de detinguts estan previstos? Només està regulat en un decret l’armament de les policies locals, que es limita a les armes curtes de foc, és a dir, les pistoles. Per què no hi ha un reglament d’armament i altres instruments policials, que ha de ser d’adequació, propietat, manteniment i exclusivitat pública?

Per què s’està produint darrerament un nombre insòlit d’absolucions en situacions d’enfrontament entre ciutadans i policies, a conseqüència que els policies implicats són incapaços de reconèixer a qui van denunciar com a llurs agressors? En el cas d’aquestes absolucions, quines conclusions s’extreuen? Hi ha mesures disciplinàries envers qui ha originat un procés que no ha anat enlloc, perquè no havia ni d'haver començat?

Aquestes, com altres temes feixucs, són qüestions avorrides, amb tot un seguit de compareixences d’experts, càrrecs públics i ciutadans i, de segur, molt menys espectaculars que altres, com les quatre vies inicialment previstes.

La diagnosi sobre la nostra policia és molt més interessant, decisiva i incòmoda, però, sobretot, absolutament necessària per abordar per què passa el que passa i que a vegades ens avergonyeix a tots. I perquè no tenim la seguretat que no torni a passar.