Dijous passat, Deia publicava un reportatge titulat "Marlaska reconoce que ha habido torturas, pero dice que fueron 'excepcionales'". En síntesi, n'hi ha per llogar-hi cadires. Una síntesi més àmplia: 1) hi va haver tortura en la lluita contra ETA i altres; 2) va ser excepcional; 3) no n'hi havia altra; 4) la tortura és un fet excepcional; 5) a ETA la va vèncer l’estat de dret; 6) la tortura és execrable; i 7)                                 (no és una errada: queda en blanc el tema de la responsabilitat exigible als delinqüents torturadors).

Anem a pams. Sobre 1): si se segueix amb aquest esfilagarsament de l’estat de dret, no seria gens estrany que d'aquí poc es reconeguessin algunes de les malifetes més aterridores contra el procés i, com si res, cadascú cap a casa, a fer la copeta i a dormir.

Sobre el 2) quant al respecte pels drets fonamentals, especialment els que donen suport a tota la resta, la vida, la integritat física i moral, excepcions ni una.

Sovinteja dir que els drets fonamentals no són absoluts ni il·limitats. No entraré en la problemàtica teòrica, jurídica, política i ètica d’aquesta afirmació, però el cert és que sempre que es branda aquesta concepció és per limitar els drets. Dada curiosa.

De tota manera, sigui com sigui, un dret que no admet excepcions és l’atac a la integritat física i moral. No hi ha, avanço la resposta a alguna crítica, cap estat de necessitat. L’estat es mou per legalitat no per necessitat. L’estat de dret, és clar.

A 3) cal respondre que sí, que sí que n'hi havia altra. Hi havia una altra opció, que era fer les coses bé, tot començant per uns bons serveis d’informació. Els assassins d’ETA no posarien les coses fàcils. Errades, manipulacions, fantasmades, competència deslleial entre els diferents serveis de tota mena, la Triple A, el Batallón Vasco-Español, Lasa i Zabala, els GAL amb Amedo com a epítom, polint-se els fons reservats al casino... demostren ben a les clares que sí que n'hi havia altra.

Sobre 4) no sabem si és certa l'afirmació de l’excepcionalitat de la tortura. Per què no ho sabem? Perquè mai s’ha dut a terme de manera seriosa, independentment i amb mitjans una comissió de la veritat. Ni, pel que sembla, es farà.

És més, quan, a vegades, aquestes tortures han estat denunciades davant els tribunals, fins i tot davant el mateix, aleshores jutge, Marlaska, ningú va moure un dit per investigar. Gràcies a ell, li van valer tres de les diverses condemnes al Regne d’Espanya per la vulneració del dret a la integritat física. Tres!

Aquest rebuig de la tortura no sembla anar més enllà de focs d’encenalls que pretenen blanquejar una pràctica com a mínim tolerada, si no esperonada, des del mateix poder oficial

Veiem el 5). És una pura contradicció: si hi ha tortures, no hi ha estat de dret. Que no sempre es va perseguir ETA per vies delictives és cert, però cada cop que es va fer fora de la llei, a part d’un grapat de delictes comesos per part dels delinqüents directes, dels seus inductors, partícips i encobridors, la lluita contra el terrorisme retrocedia: cada atemptat a l’estat de dret és una victòria per als terroristes.

Som davant, un cop més, d’aquells subjectes que, com es deia de Fraga, potser els hi cabia al cap l’Estat, però, com va afirmar amb tot l’encert Tomás y Valiente, no els hi cabia l’estat de dret. Així continua la cosa.

La qualificació d’execrable ―6)― és totalment compartible. Si ho és, per què quan s’ha practicat amb certa sistemàtica, es justifica i no se’n fa a ningú responsable, llevat de valuoses i remarcables excepcions? Doncs perquè el qualificatiu en qüestió no és més que una peça retòrica d’un pobre argumentari còmplice del fet que aparentment es menysté.

Al cap i a la fi, si la tortura va ser, en el seu món, necessària ―ho tornaria a ser novament, n'estic segur, arribat el cas―, com es pot qualificar d’execrable? Aquests personatges es creuen per sobre de la llei i volen escriure, com Déu, recte, amb trets torçats.

Tots els senyals precedents tenen el seu corol·lari en la prova del cotó: si és veritat que abominem la tortura i, malgrat tot, és ben constatable que no sempre es pot evitar, com és que ningú investiga els casos que s’han denunciat? Certament, hi haurà denúncies falses, però no es poden llençar a la paperera de bell antuvi. Cada denúncia de maltractament ha de ser documentada, ressenyada, investigada i, arribat el cas, sancionada, com era allò, ah sí!, amb tot el pes de la llei.

Aquest rebuig de la tortura ―constrenyiment il·legal, en el llenguatge forense― no sembla anar més enllà de focs d’encenalls que pretenen blanquejar una pràctica com a mínim tolerada, si no esperonada, des del mateix poder oficial.

La resposta que donen als poquíssims casos que treuen el cap és prova mateixa de la hipocresia dels que diuen servir l’estat de dret. Com a mostra d’aquest comportament, diguem-ne, contemporitzador, el del mateix ministre actual de l’Interior, comportament del qual va donar proves en la seva etapa de jutge instructor a l’Audiència Nacional.

Això no és la llei de l’embut de la qual parlava ahir: és l’embut sense més. Alarma vermella intensíssima que distancia el sistema actual de l’estat de dret que es proclama. Està quedant una Arcàdia d'allò més primorosa. Continuarà.