Qualsevol persona de bona fe que sabés que les presons preventives i l’exili forçat no obeeixen més que a un abús de les lleis que de cap manera sancionen les conductes, bones o dolentes, que els processats han tingut es posaria les mans al cap. La raó: el mateix Estat (o règim?, en paraules d’Arrimades) que il·legítimament els empresona els demana col·laboració per aprovar els seus pressupostos, un cop miraculosament el van ajudar a aconseguir el govern, amb l’expulsió d’un dels governs més corruptes i ineficaços per al bé comú que recorden els temps moderns a Europa occidental.

El xec en blanc que va suposar la investidura de Pedro Sánchez era una pura gratuïtat, sense condicions, que va vèncer tan aviat com es va presentar al cobrament de la moció de censura. Guanyada aquesta, s’iniciava un clima més favorable, però sense concretar-se en res.

Ja és una vulgaritat sobrera dir que els independentistes, en ocasió del procés, han estat uns il·lusos: no veien que el que feien estava malament i a sobre s’enfrontaven a un Estat com Espanya que ara, després de la fugida del Regne Unit —on sí que es pot votar la secessió, per cert— esdevé la quarta potència de la Unió Europea. On aneu a parar, secessionistes! Doncs bé, els mateixos que titllen d’il·lús el sobiranisme català són, com a mínim, igualment il·lusos. En quin cap cap que els són a la presó acceptaran donar suport als seus pressupostos sense cap contrapartida processal immediata, palesament radical.

Un cert xantatge s'empra en aquesta porfídia: si no ajudeu a aprovar els pressupostos sereu els culpables, entre altres coses, que no s’aprovi el salari mínim interprofessional (SMI), l'ajustament de les pensions, la reforma de les hipoteques... i perdreu, per als catalans, més de 2.000 milions d’euros. Com sol passar, l’oferta és de telebotiga.

Vejam: l’SMI sempre s’ha aprovat per decret. L’ajustament de les pensions i la seva reforma inajornable cal fer-los a través d’una llei pròpia: ni la llei de pressupostos ni la llei d’acompanyament són formalment i materialment idònies. La reforma de la llei hipotecària (el sistema espanyol data de 1909, sí, 1909) és a les Corts des de fa més de quatre anys i està, lògicament, decaiguda, és a dir, morta. A més, en bona mesura és contrària al dret europeu; tant, que, per no haver ajustat al dret de Brussel·les les clàusules sòl, la Comissió va obrir procediment contra el Regne d’Espanya, amb la corresponent multa coercitiva. I abans de dotar Catalunya amb més de 2.000 milions d’euros, podrien començar a liquidar l’enorme dèficit fiscal. Això sense parlar dels 4.200 milions d’euros que Rajoy va prometre al Principat al març de l’any passat. Dit d’una altra manera, l’esquer-punxó dels pressupostos és ful de cap a peus.

Tanmateix, demanar la llibertat dels presos i el lliure retorn dels exiliats no és cap quimera. És una possibilitat absolutament legal. El govern ordena al Ministeri Fiscal que retiri les acusacions i fa que Vox sigui expulsat del procediment. Òbviament, no havent patit la Hisenda pública cap dany, l’advocat de l’Estat es retira del procés el primer.

Anem a pams. El Ministeri Fiscal no és poder judicial ni és independent. La seva autonomia és merament funcional i està sota la direcció del govern, atès que és el govern que el nomena. I quan cessa el govern, cessa el fiscal general de l‘Estat.

Una altra cosa seria la vessant política. Que la interlocució entre govern i Ministeri Fiscal la dugui a terme la ministra de Justícia, abrasada ara pel comportament insuportablement complaent que mostra en les gravacions de Villarejo, no és gens adient, s’acabi això aquí o no. D’altra banda el nomenament de l’actual Fiscal General de l’Estat, un coronel manant generals, es demostra contra natura. Sempre ho ha estat. La història recent de la fiscalia ho demostra. Toca, doncs, que sigui Sánchez qui jugui la pilota o nomeni jugadors millors i més decisius. Si vol els pressupostos i fer la política que vol dur a terme fins al final de la legislatura i sortir reelegit, no té cap més opció. Els de l’absurda, inapropiada i sempre ineficient mà dura només poden ser desbancats amb una política raonable i possibilista, sense retòriques infectades.

Recordem unes petites mostres de la independència de fet del Ministeri Fiscal: l’absolució de Camps en el cas dels vestits no va ser recorreguda pel fiscal i, per tant, Camps va quedar exonerat. Més. Martínez Sol, fiscal del Tribunal Superior de Catalunya, va obrir diligències contra El Mundo pels comptes falsos de Pujol a Suïssa. Torres-Dulce —fiscal general aleshores i amic de Martínez Sol— li va obrir expedient. El clau es va acabar de reblar amb unes declaracions comprensives amb la situació de Catalunya. El 2013, abans del 9-N, a Martínez Sol se li mostra la porta de sortida i surt.

En el 9-N, ni la fiscalia de Catalunya ni el mateix Torres-Dulce hi veuen delicte. N’hi ha constància pública documental, per escrit i gràfica. Torres-Dulce veu com pocs dies després també se li assenyala la porta de sortida i surt.

Ja en el procés pel procés, davant el TS, el fiscal de la causa, per ordres superiors, no s’oposa que Forn sigui excarcerat. Els exemples de no independència —no és una característica institucional seva, d’altra banda— del Ministeri Fiscal i una molt relativa autonomia funcional són innumerables. O sigui que sabem el pa que s’hi dona.

De l’advocat de l’Estat no cal ni parlar-ne: ordre directa d’Hisenda i punt final. Més governamental, impossible.

Quant a Vox, cal recordar alguns punts més que elementals. Part de l’actual estat de coses i no només en relació al procés es deriva de la indecència que els partits polítics s’acusin uns als altres, cal dir-ho obertament. Ho fan no per justícia, sinó per fins espuris, tot instrumentalitzant els tribunals per aquestes finalitats de revenja. Però no hem d’oblidar que els partits polítics —tots— són persones jurídiques. Les persones jurídiques, ens jurídicament artificials, es creen per satisfer unes finalitats que consten en el seus estatuts.

Entre aquests objectius no hi ha l’exercici d’accions judicials, com l’acusació popular —l’acció penal que exerceix qui no és víctima del delicte. Què passaria si CaixaBank, Seat, Iberia o Aigües de Barcelona, per posar uns exemples, es dediquessin, a més de fer de banquers, fabricar vehicles, transportar per l’aire persones i mercaderies o subministrar aigua potable a la població, fins i tot molt principalment, a exercir l’acció popular en casos de violacions, assassinats, tràfic de drogues o de delictes contra la seguretat vial? No cal respondre. Desori al cub.

El mateix passa amb els partits polítics: com que l’acció popular no forma part dels seus objectius —ni pot formar-ne part— ni, per tant, figura en els seus estatuts, el seu exercici és il·legítim i qui així actua ha de ser expulsat del procés a què va ser indegudament admès.

En castellà es diu “querer es poder”. Si això és cert, qui diu que no pot és que realment no vol. Però, si havent-ho intentat seriosament, no pot, cal que deixi passar a qui sí que tingui esma de fer-ho.

Joan J. Queralt
opinió La cosa de sempre, senyoria Joan J. Queralt