Aquesta setmana, per segon cop, la massa ha estat en boca de la immensa majoria de declarants, membres de diferents graduacions de la Guàrdia Civil, des de mers agents a comandaments d’operatius. Si no hagués estat per algunes revelacions seves espontànies, han resultat sessions soporíferes i reiteracions sobreactuades. El coach no s’ha guanyat el sou.

D’interès van ser les declaracions, tot seguint la línia dels anteriors comandaments de Mossos, tant de Ferran López, exnúmero dos de Josep Lluís Trapero, número u durant el 155 i adjunt ara a la Prefectura, com Joan Carles Molinero, comissari general operatiu aleshores, ara cap de la Comissaria de Mobilitat. En efecte, ambdós aportaren diverses dades materials, quelcom que no sovinteja per part dels testimonis provinents de l’Estat, i van ratificar de forma convincent i sense fissures l’avançat per Castellví, Trapero i Quevedo respecte a la posició dels Mossos sobre el referèndum.

López va relatar un altre cop les trobades amb el president de la Generalitat el 26 i 28 de setembre, on va quedar palès que els Mossos seguirien els mandats judicials i cap altre tipus d’ordre més. És més, van manifestar el descontentament en el cos derivat de les manifestacions dels polítics, especialment de Forn, en el sentit de posar els Mossos al costat de l’1-O, quan la cúpula política sabia que no era veritat.

Ambdós, López i Molinero, també van posar de manifest que l’operatiu policial per impedir el referèndum era un de sol, el coordinat per Pérez de los Cobos, càrrec que no era ben vist pels Mossos atès el seu caràcter tècnic/polític. La policia catalana va presentar la seva part de l’operatiu, res la Guàrdia Civil i un esborrany sense identificar els contingents que hi destinaria la Policia Nacional. Ningú va reprendre els cossos centrals per la seva desatenció dels manaments i no van ser exigits per completar-los.

És més, els Mossos abans del referèndum van anar, com tenien ordenat, a veure els centres on es podien dur a efecte votacions i van aixecar més de 2.000 actes. El dia 1-O van tancar, entre accions negociades unes i altres per la força, més de 300 col·legis electorals. Van dur a terme l'esforç més gran fet mai policialment a Catalunya per a unes votacions, quasi 12.000 homes i dones destinats a aquest especialíssim servei.

Vet aquí però que, malgrat les reiterades invitacions de López a Pérez de los Cobos i a la resta de comandaments policials estatals de residenciar la coordinació de l’operatiu en el Centre de Coordinació Central, al carrer Bolívia de Barcelona, no hi van anar mai, ni un sol segon. És més, Pérez de los Cobos, com ell mateix va reconèixer a la seva declaració, va anul·lar les reunions de coordinació que haurien d’haver tingut lloc a la Delegació del govern espanyol. O sigui que, de coordinació, res de res.

No n'hi va haver, de coordinació, per part de les forces policials centrals per la simple i senzilla raó que mai es va planejar

Pot assaltar-nos el dubte de si aquesta descoordinació va ser accidental, com, per exemple, a conseqüència d’una no prevista contumàcia ciutadana en celebrar el referèndum. Res més lluny de la realitat. No n'hi va haver, de coordinació, per part de les forces policials centrals per la simple i senzilla raó que mai es va planejar.

Ans al contrari, com han anat deixant veure aquesta setmana en les seves declaracions diversos comandaments mitjans de la Guàrdia Civil, els famosos briefings per il·lustrar-los de cara a les actuacions del dia 1-O (mai per impedir les ocupacions de centres de votació abans de l’1-O, contràriament al que van fer Mossos) van tenir lloc, com a mínim, dos dies abans, és a dir, el 28, si no més. És a dir, mentre la cúpula de Mossos reiterava el seu acatament de la legalitat i s’oposava a seguir la línia del Govern, les forces policials espanyoles planejaven l’actuació sobre el terreny pels seus propis mitjans i sense servir de suport a demanda de Mossos, tal com era l’acordat. O sigui, tot al revés del que es va ordenar judicialment i públicament es va manifestar.

Per remarcar aquesta contradicció, l’advocat Melero va demanar l’acarament entre López i Pérez de los Cobos, acarament sobre el qual el tribunal decidirà més endavant quan, literalment, estigui més familiaritzat amb el cabal probatori. Peculiar.

Es dugui a terme l’acarament o no, el seu efecte estratègic ja s’ha produït: un cop més, el suport fàctic de les acusacions ha desaparegut, si no esclatat pels aires. I totalment esmicolada ha quedat la falòrnia que els Mossos eren l’exèrcit de Puigdemont i dels altres processats, en plena disposició per llançar-se... no se sap ben bé a on. És més, davant les reticències de Mossos i l’advertiment al Govern de possibles episodis de violència, Puigdemont va respondre, diu López, amb una frase un xic sorprenent: “Si hi ha violència, declararé la independència”. No va haver-n'hi, de violència.

Violència que semblava enyorar el fiscal Zaragoza quan, quasi a punt de desbordar el seu taulell, va insinuar que els Mossos no es van esmerçar a fons per tancar col·legis. La cara del comissari Molinero va ser tot un poema. Van fer més feina que ningú i sense sang. Per això, en una de les poques ironies que li van passar per alt a Marchena, va respondre a preguntes de Melero que, evidentment no, no s’havia obert cap expedient a cap mosso per no vessar sang.

Una idea de la gravetat dels actes violents la dona la pràctica inexistència de detinguts

Les declaracions dels diversos agents de la Guàrdia Civil van ser reiteratives i irrellevants per sostenir rebel·lió/sedició: crits de la gent, insults (que es reproduïen), càntics (que no reconeixien) i amenaces (pràcticament mai relatades) i lesions: lesions que, al cap i a la fi, mai van generar baixes laborals. O sigui, res que no passi en una manifestació ordinària on hi hagi contacte entre manifestants i policies.

Això sí, com a extrema violència es va interpretar que, dempeus o asseguts, molts manifestants entrellacessin llurs braços i fessin una mena de muralles (!), muralles que sempre van ser superades, molts cops com ja sabem pels vídeos que encara no es poden veure a la sala de plens del TS. Idea de la gravetat dels actes violents la dona la pràctica inexistència de detinguts. Si el relat dels fets, sobreactuat per mal assajat, hagués estat tan violent i ple d’odi, les detencions haguessin estat la moneda corrent. Només un parell van tenir lloc. Violència?

Tres apunts més per concloure. El primer, algun enfrontament verbal entre el president Marchena i els lletrats ha de ser apuntat. En algun cas, mitjançant un sarcasme, impropi de qui demana correcció. No altra cosa és dir-li al lletrat que, si vol, sigui ell qui declari com a testimoni. Inaudit. A mesura que continuï el judici en veurem més d'aquestes, com hem vist ja algun gest inadmissible en un altre magistrat que oblida que les cares dels jutjadors en un judici han de ser tan expressives com la de l’esfinx. Però vaja, a punt de la jubilació, es veu que es poden perdre les formes.

La segona qüestió és la relativa a la forma que assumia la violència pròpia algun membre de la Guàrdia Civil, en concret en l’actuació a Sant Martí de Sesgueioles. Resulta summament alarmant que es va reconèixer pel seu autor els termes “pinchar”, “meter la porra como si no hubiera un mañana” o “poco ha faltado para romperle una costilla”. El seu autor les va qualificar d'expressions de distensió, fins i tot va intentar justificar que eren dins una conversa privada. Qui així es manifesta sense pudor, poc pot queixar-se de manques de respecte i de no ser rebut en actitud col·laborativa.

No menys alarmant va ser reconèixer que algun agent havia colpejat amb la culata del fusell. És per quedar-se astorat. Tornem als vells temps de la Guàrdia Civil dissolent manifestacions a trets de mosquetó? La dotació antidisturbis dels cossos policials, d’aquest també, contempla unes escopetes ―d’ordinari, de guerra― per disparar les pilotes de goma. Però les pilotes de goma són, apart d’un element prohibit a Catalunya, un instrument de dissuasió dels manifestants a mitja i llarga distància, mai en el cos a cos. Així doncs, no és legítim utilitzar l’escopeta com a instrument contundent, ja que no són baralles de bandes ni la situació en cap moment va requerir passar més enllà de la força física o de l’ús de les defenses reglamentàries. No va haver ocasió de vessar sang, com sembla que hagués estat del gust d’alguns auditoris.

Ritornello: fer servir proves generades en un altre procés, al marge d’una impossible intervenció dels acusats davant del TS i impedir contrastar els testimonis amb documents, en paper o audiovisual, són sengles greus lesions del dret de defensa. Queda reiterat.

Joan J. Queralt
El Judici i rodalies (9) Massa, insurrecció, artefacte incendiari Joan J. Queralt
Gonzalo Boye
Opinió La repressió en conjunt Gonzalo Boye