L’obsolet i esbiaixat sistema electoral espanyol —que regeix a Catalunya per la impotència de la classe política vernacla a l’hora de fer una estructura d’estat pròpia— té dues peculiaritats dignes de menció. D’una banda, la Junta Electoral, l’òrgan de control administratiu depenent de les Corts, que supervisa les eleccions, es dedica a practicar la censura sobre les coses més mínimes amb criteris tronats i poc democràtics. De l'altra, sense ser un cas aïllat, s’imposa per llei un dia de reflexió abans de la jornada electoral. Anem per la segona nota de color.

Com si fossin adolescents esvalotats hormonalment, el sistema obliga els ciutadans a una mena de reclusió espiritual paternalista per elucubrar sobre el vot que posarem —o no— a l'urna l’endemà, és a dir, avui. Paternalisme i democràcia casen malament i afegeixen una espina més a la rosa de la democràcia. L’espanyola en té tantes que pràcticament punxa i fa sang cada cop que hom la vol agafar per fer-la servir. Perquè, al cap i a la fi, no oblidem que la democràcia hi és per emprar-la a fons i en tot moment. No hi és només fer ensenyar-la a les visites, com les coberteries de plata antiquades que en realitat no es fan servir. 

Aprofito, doncs, l’oportunitat que em dona el sistema electoral espanyol de reflexionar per donar un particular, molt particular, cop d’ull a aquesta campanya electoral, tot tenint en compte que, en sortir-ne, entrem de pet a una altra, per a més inri, doble. Quin fart de reflexionar que ens farem aquesta primavera!

En aquesta campanya electoral s’ha parlat molt d’algunes coses; d’altres, no n'hem sentit propostes. No discuteixo el que diguin els programes, que molts cops no passen de ser més que fórmules buides i brindis al sol. El que m’interessa és el que ha dominat el debat publicat o, pel contrari, allò que ni tan sols hi ha tret el cap, diguin el que diguin els programes partidaris.

Una cosa que no hem vist al debat electoral ha estat la desigualtat i la pobresa. És un fet cert que avui som, en conjunt, més pobres que al 2007. La crisi, ja saben. Però la pobresa, com la riquesa, en bona mida depèn de l’atzar, que és la vida mateixa. El que sí depèn de nosaltres com a societat és com es reparteix aquesta riquesa/pobresa. I Espanya —també a  Catalunya— s'ha repartit molt malament el que hi ha havia. Com demostren tots els estudis seriosos, els rics són més rics i els pobres són més pobres. Conseqüència: un augment de la desigualtat sense parangó en el món occidental, fins i tot assenyalat —hipòcritament— per algú tan poc sospitós com és el FMI.

Una cosa que no hem vist al debat electoral ha estat la desigualtat i la pobresa. És un fet cert que avui som, en conjunt, més pobres que al 2007

En ser una societat molt més desigual que abans de la crisi, s'ha assolit el premi de ser una societat més injusta, molt més injusta. La insígnia d’aquesta injustícia és la del treballador pobre. És a dir: el treballador que, malgrat tenir una ocupació remunerada, veu que el seu salari no li dona per viure: el no arribar a final de mes —ni a mig mes— és una realitat a més d’un milió de llars. Per als que tenim algun trienni, l’estat actual de coses ens recorda la misèria també econòmica del franquisme, misèria de la qual es va sortir gràcies a un esforç incommensurable dels aleshores només súbdits. Un dels mecanismes era el de “fer hores”, o sigui, hores extres; un altre, molt freqüent, era tenir dues feines. Es va sortir de la misèria franquista perquè, a més d'una obstinació personal esgotadora, hom albirava un futur. Hi havia un bri d’optimisme d’un demà millor. Avui hi ha esforç, i tant que n’hi ha, però d'optimisme, poc. Hem assumit com a societat que no estarem millor demà que abans d’ahir. Melangia, doncs, sistèmica: la pròpia de l’estat del malestar. D’això no n'he sentit a parlar a cap lloc menys a una contrada: Catalunya. L’independentisme és, en aquest context, una ideologia d‘optimisme. Per això s’hi apunten tants.

Potser per això sí que hem sentit parlar de Catalunya. Però dient que el que passa a Catalunya és un problema de Catalunya. Que som —més aviat són— davant un problema propi de Catalunya ho sentim com una palinòdia que fa venir son. Pràcticament ningú —parlo dels partits estatals— han plantejat dos elements essencials. El problema és espanyol i el problema s’ha de resoldre políticament. En general, els partits estatals obvien, de forma intencionada o de forma imprudent, que Espanya ha d’encarar el més gran problema institucional de la seva història moderna i que, atès que es tracta d’un problema institucional, només té una resposta política. Doncs bé, llevat d'Unidas Podemos, no es reconeix el problema i la solució “a lo de Catalunya” és més repressió, ja sigui amb un 155 immediat i permanent o la via judicial, que no cessa ni, pel que hom pot predir, cessarà.

No només això. L’statu quo partidari es veu amenaçat ara per una extrema dreta, cada cop més obertament ultranacionalista reaccionària, quan no obertament feixista. Parlo d’aquell grup que exerceix l’acusació popular al judici del procés.

Quina és la causa del sorgiment d’aquest moviment? Els intel·lectuals orgànics i els mitjans de comunicació en fallida financera crònica ho tenen clar: l’independentisme. En paraules de Pablo Iglesias –que de seguida les va deixar de costat-, l’independentisme ha contribuït a despertar el fantasma del feixisme. El que és important en la política de poble és tenir a mà sempre un boc expiatori. Exactament com han fet al Canadà, amb el Quebec, o al Regne Unit amb Escòcia, oi? Aquesta gran explicació causal deixa sense explicar casos com França, Holanda, Alemanya, Itàlia i, també, pel que es veu, les sempre secessionistes Suècia, Dinamarca o Finlàndia. És clar! La lleugeresa o l’apessebrement és el que té.

Tal com ho veig, el balanç de la campanya no pot ser més decebedor. Aquest balanç dona un resultat que aboca a la catàstrofe: els problemes s’amaguen. Recordo una frase atribuïda al dictador: el temps ho solucionarà. Així segueixen, adornats fins i tot amb relluents títols acadèmics, els gurús de guàrdia.

Fins aquí la meva reflexió. I a celebrar la lliga.