L’indult a nou del condemnats pel procés, una minsa engruna per pal·liar una sentència que mai hauria hagut de tenir lloc, tal com era d’esperar s’ha declarat irrecurrible pels subjectes que ho van intentar. Tant els partits polítics de l’extrema dreta i l’extrem centre com els particulars, individuals o col·lectius, que van presentar la seva oposició a la mida de gràcia de la Moncloa, no es podran sortir amb la seva i mantenir a presó els excarcerats per tal mesura.

No sabem encara, amb aquesta nova moda d’avançar el fallo de les resolucions i deixar per uns dies després l’argumentació —normalment perquè la minoria disconforme del tribunal acabi de redactar la seva oposició—, quines són les raons en virtut de les quals la secció cinquena de la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Suprem considera que tots els recurrents, partits, associacions i individuals (eufemisme que aixopluga diputats, associacions i subjectes com l’últim delegat del govern popular a Catalunya) no estan legitimats per impugnar l’indult, és a dir, no tenen ni un dret ni un interès legítim.

En principi, els indults són irrecurribles, en tant que manifestació del que es coneix com a dret de gràcia. Tanmateix hi ha dues excepcions que no es donen en el cas dels indults per causa del procés. La primera, comú a totes les manifestacions dels indults, és que el decret en què es materialitza aquesta potestat té una mínima part reglada, és a dir, sotmesa a pautes jurídiques, en concret l’article 25 de la llei de l’indult. Així doncs, aquesta part reglada només podria ser objecte d’impugnació si l’expedient administratiu de l’indult no contés amb el preceptiu informe, en cap cas vinculant, del tribunal sentenciador o el recorrent fos el perjudicat.

En principi, els indults són irrecurribles, en tant que manifestació del que es coneix com a dret de gràcia. Tanmateix hi ha dues excepcions que no es donen en el cas dels indults per causa del procés

En efecte, les recents sentències de 29 de setembre i 10 d’octubre de 2019 estableixen que: “ La doctrina [jurisprudencial] puede condensarse en los siguientes parámetros: 1) El control no puede afectar a los defectos de motivación; 2) Solo alcanza a los elementos reglados del procedimiento (incluidos los informes preceptivos y no vinculantes a los que alude la Ley de Indulto); 3) No se extiende a la valoración de los requisitos de carácter sustantivo".

El control jurisdiccional abasta només la part reglada del procediment; en essència, l’existència de l’informe no vinculant del tribunal sentenciador i una motivació per breu que sigui per la part governamental. Ni la motivació ni la seva solidesa, ni menys encara  el desacord, són susceptibles de recurs. L’emissió de l’indult, una resta de l’antic règim, és una potestat règia —en les repúbliques, de llurs presidents— que de forma libèrrima aixeca en tot o en part el càstig penal plasmat en una sentència penal ferma. S’estigui a favor o en contra d’aquesta potestat o del contingut concret d’algun indult, les raons, essencialment polítiques o d’equitat dels mateixos, són inabastables pels tribunals.

Establerta aquesta bretxa, és a dir, l’observació del procediment establert i l’existència d’una motivació formal, no del seu contingut, contra aquests elements de la mesura de gràcia poden recórrer l’indult només el perjudicat. Aquest és i només pot ser la víctima del delicte. Al marge una discutible extensió, aïllada en l’acerb jurisprudencial, referida al cas particular dels interessos difosos en matèria ecològica, ningú més té l’status de perjudicat. Ni els particulars que no han estat part en el procés, ni l’acusador popular, ni els partits polítics.

Tot començant per aquests últims, la doctrina legal remet les discrepàncies dels partits amb un indult determinat al camp de la política, no al de la Justícia. La discussió judicial sobre l’oportunitat o conveniència d’un indult, com acte de sobirania, queda fora dels palaus de justícia. El mateix es pot dir dels particulars: el seu desacord, que pot ser plenament legítim, és polític, no jurídic. Els estrats no són el lloc on ventilar-ho.

Finalment, ens trobem l’acusador popular. En aquest cas, sí que ha estat part al procés del que l’indult n’és conseqüència. Però a diferència de la víctima, l’acusador popular no és cap perjudicat; si ho fos, seria víctima i la seva posició sí que li permetria impugnar, en els reduïts termes exposats, l’indult.

Així, PP, C’s, Vox, Enric Millo, Inés Arrimadas, Carlos Carrizosa, José María Espejo-Saavedra, Alejandro Fernández, Santiago Rodríguez, Andrea Levy, Juan Bautista Milian y Lorena Roldán (tots ells diputats o ex diputats a títol personal), i les associacions Convivencia Cívica Catalana i Pro Patrimonium Sijena no tenen sota cap punt de vista la consideració de víctimes del delicte i resten, per tant orfes de legitimitat tal com ha argumentat l’Advocacia de l’Estat.

Els intoxicadors de guàrdia no han perdut ni un segon a anunciar el seu rebuig a aquesta decisió del Tribunal Suprem, decisió que amb la seva jurisprudència uniforme i constant, estava cantada. Un dels punts més reiterats en aquests atacs a tort i a dret ha estat la manca d’unanimitat de la secció del tribunal.

En ser les sales de justícia de composició col·legial és lògica la diferència de criteris entre els seus components. Per això, si els seus membres no arriben a un acord regeix, com no pot ser d’altra manera, el principi de la majoria. Principi tan elemental d’organització democràtica, que, com deia el malaguanyat i plorat president del Tribunal Constitucional, Francisco Tomás y Valiente, no cap en els caps dels que potser els hi cap al seu cap l’estat, però el que no els hi cap és l’estat de Dret.

Ara toca esperar la publicació íntegra i formal de la resolució judicial. No fora estrany alguna diatriba significativa. Confiem en la prudència, virtut sense la qual la justícia, és més una expressió tavernària, que una altra virtut.