De la mateixa manera que Ícar es va estavellar contra terra per volar massa prop del sol, conseqüència que la cera que unia les ales al seu cos es fongués, el torcement fins a l’increïble del dret per part de la cúpula de la justícia espanyola s’ha estavellat al nord d’Alemanya. En concret a Slesvig, seu del Tribunal Superior regional del land de Slesvig-Holstein, màxim òrgan judicial ordinari a la República Federal d’Alemanya. A cada land és igual: el Tribunal Superior culmina la justícia ordinària. Recordin, Alemanya és federal.

De la resolució de la sala primera d’aquest tribunal superior —recordin, superior— del land, una sèrie de punts cal destacar. Primer de tots, la seva elegància i el seu equilibri. Tot seguint l’aforisme cínic —com tots els aforismes— de Chesterton, un jutge ha de ser un cavaller —ara, dama també—, honrat i si sap dret, tant de bo. Doncs a Slesvig hi ha tres jutges que compleixen a bastament les tres condicions.

En aquest context, sense deixar malament els col·legues espanyols —els col·legues no es trien, venen donats—, la decisió del tribunal d’aquest ducat abans danès deixa clares tres coses. La primera, que no hi ha persecució política a Espanya. La raó, circular i cortesa, però raó al cap i a la fi: Espanya és un soci del nostre club, el club europeu, de la democràcia i dels drets fonamentals. Ara per ara.

El codi penal hispànic i l’alemany diuen coses diferents i s’interpreten molt diferentment

La segona cosa a destacar rau que, per a l’extradició, no es pot admetre la rebel·lió, que els jutges tudescs sempre citen entre cometes, com a mot exòtic que els resulta, perquè aquest delicte, com el descriu l’exposició de l’autoritat judicial espanyola, no el podria cometre cap Ministerpräsident (cap del govern) de cap land. La raó: perquè la violència que exigeix la jurisprudència consolidada federal parteix que la violència exercida sigui la necessària per fer capitular (sic) les autoritats federals. No, en fi, tota mena de violència. La violència jurisprudencialment exigida pels germànics no consta en el relat de fets tramès, segons el neutre llenguatge de la seva resolució, per l’autoritat judicial espanyola.

Això fa, ja des del mateix inici de la decisió del tribunal menystingut per aquestes contrades com regional, que calgui desestimar la petició d’extradició per rebel·lió: no s’ajusta al principi de doble incriminació. El codi penal hispànic i l’alemany diuen coses diferents i s’interpreten molt diferentment. Exclusió, així, d’entrada, sense necessitat d’ulteriors exàmens.

En tercer lloc, sobre la malversació, al tribunal, quasi comarcal per alguns dels opinadors i polítics que actuen per ací com a salvapàtries, li calen dades. Un delicte econòmic necessita una valoració econòmica i la seva confirmació, no només el seu enunciat. El mateix tribunal, regional, però, pel que es veu, espavilat, diu que les aportacions respecte a les autoritats espanyoles fan referència al que segons elles hauria costat el referèndum il·legal, però sense justificacions. Un delicte de malversació, al cap i a la fi, tant des de la perspectiva mesetària com de les planures frisones, cal ser determinat en doblers comptants, no en apreciacions del que hom creu que ha pogut costar.

La cera dels falsos arguments, en atansar-se —per voluntat pròpia, com el mateix Ícar— al sol de l’escrutini d’una justícia democràtica, s’ha liquat literalment

Deixem ara el tema de si és corrupció (que no ho és) per molt que l’autoritat espanyola s’entesti a presentar-ho així, com si, realment, el delicte de malversació —pràcticament buit de contingut des del 2015— té correspondència amb el delicte pretesament homòleg alemany. Això ho veurem en llegir la propera decisió del tribunal quasi comarcal per l’estimació dels egregis dictaminadors del regne del marianisme.

Conseqüència de tot l’anterior: llibertat sota fiança per al president Puigdemont i llibertat de moviments per tota la República Federal. Tot amb una severa lògica luterana, justa i sense escarafalls, cosa que per alguns és una bufetada en tota la galta hispànica.

No van desencaminats. La cera dels seus arguments judicials, fent dir a les lleis el que ni de lluny diuen ni poden dir ni estaven pensades perquè ho diguessin, ha patit el mal d’Ícar: la cera dels falsos arguments, en atansar-se —per voluntat pròpia, com el mateix Ícar— al sol de l’escrutini d’una justícia democràtica, s’ha liquat literalment. Falta una segona part sobre la qual només des d’una frívola imprudència es pot vaticinar el resultat. Deixem-ho, doncs, aquí.

Autarquia jurídica: només per al pobre consum intern

Ícar és la figura retòrica culta. El que ha passat més aviat és una pura tornada a l’autarquia de la postguerra, ara una autarquia jurídica, fruit d’un patètic i tronat orgull i d’un ressentiment sense límits.

Hem assistit aquesta setmana a diversos revessos per a la justícia espanyola després de dues admissions a tràmit per part del Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides davant les peticions de Jordi Sànchez, primer, i del president Puigdemont, dies més tard: s’emplaça el govern espanyol a donar explicacions sobre les restriccions dels seus drets polítics. Amb aquest pòrtic aquesta setmana, ni Finlàndia, Escòcia, ni Bèlgica, ni Suïssa —tot desmentit un presumpte muntatge— ni Alemanya per unes o altres raons compren els productes jurídics espanyols, que ara per ara, autènticament, resten d’únic consum intern.

Davant de cada petició d’auxili judicial a les potències democràtiques, l’iter caminat ha estat sempre el mateix: els pundits han demostrat un coneixement exhaustiu del dret penal, processal, constitucional, orgànic i extradicional de cadascun d’aquests estats, coneixement de nivell purament guantanamero: ni idea del que parlaven. Autarquia jurídica, només per al pobre consum intern. Propaganda, si vol el lector.

Recordem les paraules d’Antonio Machado: "Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora" (Campos de Castilla, 1912). L’Ícar autàrquic.