Els contes infantils solen començar situant l’acció a un país llunyà. La pedagogia implícita fa ús d’aquest recurs retòric per facilitar la comprensió de la història que relata. No es parla, en realitat, d’un país llunyà, sinó d’esdeveniments a ca nostra, del nostre dia a dia.

Tanmateix, la realitat no és la que resulta ara i ací llunyana. En el nostre cas és el rei Felip VI qui és un rei llunyà, llunyà a la realitat catalana i, per tant, a la ciutadania de Catalunya. Ho va demostrar un altre cop en el seu darrer discurs nadalenc. Sigui dit de passada que el format del discurs nadalenc no és el més adient per als temps que corren. L’horari, per exemple, les nou del vespre del dia 24, recorda èpoques pretèrites de teleclubs, de gent aplegada entorn d’un receptor de televisió amb banyes i molta neu. Ara, en els temps actuals, amb pantalles 4G i amb famílies de diverses condicions, en les quals l’aparell ja no és el rei de la sala, no sembla un vehicle eficient. No es pot dir que sigui el millor moment per parar atenció a un discurs polític que es pretén greu i seriós.

Per tot això i alguna cosa més, el discurs del rei Felip VI resulta cada cop més el d’un rei llunyà. Mancat ostensiblement de l’empatia del seu pare, l’actual cap d’estat dona a les seves intervencions la tediosa solemnitat més pròpia d’una oposició a inspector del Timbre que d’un comunicador atent a les necessitats dels ciutadans.

A aquest to sever —ser proper no és necessari, però facilita les coses—, fins i tot pot ser cercat expressament, s’afegeix un contingut admonitori, gens conciliador i clarament portador d’un disgust real.

El discurs del rei Felip VI resulta cada cop més el d’un rei llunyà

Pel que toca a Catalunya, el discurs del Rei no podia ser més desafortunat, cosa que no vol dir que no fos sincer. En efecte, d’una banda el Rei va presentar, esmentant fins i tot la possibilitat de defectes que no va detallar, una Espanya pletòrica de virtuts: una Arcàdia de l’estabilitat, un estat social i democràtic de dret plenament consolidat i una potència econòmica mundial. N'hi ha prou amb sortir al carrer per presentar, presenciar o patir multitud d’exemples que desmenteixen quotidianament aquest triomfalisme acrític.

D’altra banda va presentar una Catalunya divisora, tensionadora i insolidària. Tot passant pel tràngol —aquesta va ser la meva percepció— de la derrota electoral del mal dit "constitucionalisme" centcinquantacinquista, va prevenir sobre noves derives divisòries, tensionadores i insolidàries que trenquin la convivència, la democràcia, la legalitat i la prosperitat. Una opinió no compartida de manera generalitzada, és obvi dir-ho, a Catalunya.

De tota manera, a títol d’hipòtesi dialèctica, admetem que Catalunya no ha fet bondat i que ha causat divisió —on?—, tensió —a qui?—, empobriment —on i a qui? Admetem-ho, hipotèticament.

Llevat que segueixi algun comentarista de la premsa artificialment mantinguda, en retardant l’execució dels seus deutes estratosfèrics, que xifra el nombre de fanàtics catalans en més de dos milions, un observador mínimament assenyat i imparcial convindrà que, si hi ha hagut —hipotèticament parlant— divisió, tensió, empobriment (o el perill que n'hi hagi), alguna altra part deu ser creditora d’un bocí de responsabilitat en aquesta divisió, tensió, empobriment, sempre hipotèticament parlant.

Pel que toca a Catalunya, el discurs del Rei no podia ser més desafortunat, cosa que no vol dir que no fos sincer

Passar per alt en un discurs de tanta magnitud política, segons l’oficialisme, el fet que la política és una qüestió de relacions —voluntàries o forçades— i del binomi acció/reacció és sorprenent. Fa l’efecte que no es tracta d’un oblit i l’absència d’una crida a la concòrdia o, si més no, a la negociació per acostar postures entre posicions enfrontades. Fa l’efecte que tal enfrontament no existeix.

Només existeix una dissidència fanàtica i capriciosa, sense cap mena de base, a la qual hom ofereix com única solució la submissió, no una transacció. No cap altra cosa suposa exhortar a plegar-se al camí del que mai s’havia d’haver sortit, tant hi fa quines hagin estat les causes que ho van propiciar. O sigui que tornem a l’africanisme hispànic, ara dit "marianisme", que el cap de l’estat, certament de forma educada, sembla també compartir.

El cap de l’estat té molt poc poder efectiu, és cert. D’acord amb la Constitució, fora de les funcions representatives, es limita a una reduïda esfera d’àrbitre i moderador del funcionament regular de les institucions. Ara bé, el Rei té un àmbit d’actuació propi gens menystenible en moments difícils com el que travessem. Per més que s'identifiqui amb les tendències polítiques dominants, sembla un imperatiu fer servir aquest poder arbitral i moderador cridant solemnement i formalment —ara sí que toca— les parts per arribar a un acord sòlid i durador.

Aquesta potestat règia, pròpia i exclusiva del monarca, a parer meu, no va brillar ni per absència al seu missatge nadalenc. D’aquesta forma, ho volgués o no, va deixar de banda una part significativa, electoralment majoritària, de Catalunya. I no només la part electoralment majoritària. A Catalunya diria que és encara més majoritari arribar a solucions pactades, solucions que, cal dir-ho, forçosament passen per canvis radicals en el sistema politicoinstitucional vigent. La calma després de la tempesta no significa que el clima hagi canviat. Tan lluny no es pot ser.