Ja sé que és un anatema periodístic deixar el títol en blanc, que exaspera els editors i treu de polleguera els componedors dels mitjans, siguin de paper o digitals. Espero, em sàpiguen perdonar aquesta llicència —o greu falta—, segons es miri.

M’explico. La paraula que hauria de figurar al títol ha de ser un terme o locució, reflex sintètic del que l’autor vol expressar. El problema lingüístic o la pobresa intel·lectual del sotasignat —res ha de ser descart— es planteja quan el subjecte del qual hom vol parlar es desconeix, no tant per la seva inexistència física, sinó per una incapacitat de copsar-ho. El món sempre ha estat rodó, però explicar la rodonesa de la terra a qui creu que la terra és plana i que Hèrcules sosté el cel és una tasca impossible. El mateix passa amb l’amnèsia. Es perd el propi jo i, per tant, les pròpies referències. De res servirà ser catedràtic de matemàtiques, si s’han oblidat els números, o catedràtic de dret, si s’ha oblidat les lletres.

I en això estem. La paraula desconeguda o oblidada és “unitat”.

Estem acostumats a Catalunya a veure els capdavanters de l’independentisme esbatussar-se de valent, seguits amb desfermat entusiasme pels seus segons, seguidors, àulics assessors i prescriptors. Forma part, malauradament, del paisatge, però a empentes i rodolons conviuen a contracor i per necessitat en un govern de coalició —i rodalies— que funciona relativament bé, en especial si es compara amb el desgovern anterior.

Però l’espectacle de dijous passat al Congrés de Diputats, tot etzibant-se de valent els representants de l’independentisme autèntiques animalades, supera el que, fins ara, creiem eren límits insuperables.

Plantar-se davant aquest Estat com es va fer el passat dijous al Congrés, amb ocasió del debat de les esmenes a la totalitat del Projecte de Llei de Pressupostos, a més d’una impudícia, és d’una ceguesa política que, dins o fora de les taules que s‘obrin, ens presenta d’entrada com a perdedors.

A part que els draps bruts es renten a casa, manifesto una indignació total, no com a opinador, sinó com a simple ciutadà. És decebedor veure com els meus representants, empleats meus i de cada un de nosaltres al cap i a la fi, en lloc de posar fil a l’agulla, dilapiden les seves capacitats en posar a parir els altres forçosos companys de viatge, en un absurd concurs de qui escup més lluny. Intentar cercar l’hegemonia per aquest camí és un exercici inútil, que afebleix des de dins —per tant molt més que la repressió— l’independentisme i refreda les ments i els cors, soscava l’esperança, en una paraula. Una independència governada així no resulta una Ítaca mitjanament desitjable.

Alguns, més en privat que en públic, reconeixen que sí, que la desunió —helàs!—, és un fet en aquest costat de la frontera. A l’altre, afirmen, també hi ha desunió. Gran error d’anàlisi. Enorme. L’Estat del qual Catalunya vol separar-se, no és, com es vol fer creure, un Estat de fireta. És un Estat sòlid governat, això sí, massa sovint per esperpents. És, en tot cas, un Estat unit, petri, un bloc.

Plantar-se davant aquest Estat com es va fer el passat dijous al Congrés, amb ocasió del debat de les esmenes a la totalitat del Projecte de Llei de Pressupostos, a més d’una impudícia, és d’una ceguesa política que, dins o fora de les taules que s’obrin, ens presenta d’entrada com a perdedors. Res d’astúcia ni de confrontació intel·ligent ni de resiliència.

M’agrada parlar de dos exemples ètics i polítics —combinació imbatible— del segle XX: Pierre Mendès France i Willy Brandt, autèntics gegants de la Història contemporània, que van canviar el món i van haver de renunciar per sempre més al poder, del qual van ser foragitats. Van acceptar la seva cicuta socràticament, per haver produït canvis de fons en molt poc temps. Sabien que el preu a pagar eren ells. I el van pagar.

El preu del canvi o de la victòria de l’estatus és sempre alt, personalment o col·lectiva. La desunió és el preu que es cobra l’statu quo per preservar la seva hegemonia. No li paguem al comptat.

No sembla que la unió fèrria, única eina de força política de la qual disposen els que no tenen ni volen tenir altra força, sigui un preu massa alt a pagar. L’únic alt és l’ego dels nans que es veuen com a gegants. Com a la sala de miralls del Tibidabo.