De la Política. En majúscules. Sembla que, si més no un cop a l’any, els polítics fan de polítics. Tot partint de les seves legítimes aspiracions programàtiques arriben a punts de convergència, mitjançant el consens, per facilitar la vida als ciutadans i fer realitat, en la mida del possible, els seus projectes de vida. No són paraules grandiloqüents; són paraules que reflecteixen una gruada conducta  dels nostres electes que s’atansen a la desitjable governança.

D’una banda tindrem pressupostos per l’exercici de 2022. Els tindrem a temps. Tindrem els pressupostos als tres nivells: estatal, de comunitat i local. Curiosament, en els tres pactes que han propiciar els pressuposts es repeteixen els protagonistes, més, és clar, els de l’estat.

D’una banda, s’han trencat els blocs: els nacionalistes de tota mena, és a dir, els raonables, no els de l’extrem centre, han posat per endavant la viabilitat dels projectes pels propers anys, tot tenint en compte que sense l’impuls extra, el boost, dels fons europeus, no hi hauria rellançament d’una economia que, sense haver sortit d’una crisi, ha caigut de ple en la ben profunda de la pandèmia.

Vist des de l’òptica del dret fonamental del ciutadà al bon govern, pocs nacionalismes raonables pot haver-hi més raonables que el de fer, si no fàcil, com a mínim possible, la vida dels votants i contribuents. Palesen a les seves respectives parròquies que saben fer les coses bé i que són de fiar. En canvi, els partits de centre, extrem o no, demostren que a part d’insultar i de dir no a tot, no saben governar, que s’entortolliguen en les seves baralles internes i que poc més que cops de teatre pro domo sua (en benefici propi) saben o poden fer. [NB: una altre dia explicaré per què dic partits d’"extrem" centre].

Segur que es poden fer pressupostos millors. Segur. La qüestió no és aquesta. La qüestió és si es poden fer altres pressuposts millors consensuats entre forces, les que sovintegen posicions radicalment oposades.

La qüestió, al cap i a la fi, és si aquests pressupostos obren la porta a una esperança per sortir de les crisis. Albiro una resposta positiva. Veurem, i en bona part depèn de nosaltres, els ciutadans, amb quanta profunditat.

Per dir-ho en termes acceptables per l’independentisme. El mentrestant —mentrestant es treballa per la independència i mentrestant els que titllen els que gestionen el mentrestant de traïdors, o fins i tot, encara pitjor, d’autonomistes—, el mentrestant, dic, demostra, que se sap governar. I que en una marc institucional radicalment diferent a l’actual, hi ha capital polític solvent. No és poca cosa.

L’altre aspecte en què el consens, tot partint de punts de vista ideològics i de partida eren diametralment i bel·ligerantment confrontats, ha estat el de la reforma de la reforma laboral pepera. Aquesta reforma, que es va fer sense consens, amb l’aplaudiment de les patronals i amb el premi del TC per un dels seus principals inspiradors, com totes les reformes de calat no es poden derogar, és a dir, deixar a zero. Encara que hom restablís les normes derogades per aquesta. El pas del temps, vuit anys, ha creat tot un eixam de noves situacions jurídiques, noves expectatives i nous mecanismes que no són ni fàcilment ni convenient d'esborrar sense més en la pràctica.

Per això sembla essencial que en matèria laboral s’hagin revertit, com a mínim dos aspectes essencials. D’una banda, la superació de la temporalitat, moltes vegades en insuportable frau de llei i la negociació col·lectiva, proscrivint els convenis d’empresa. S’ha mantingut en aquest convenis d’empresa el que fa a l’horari i a la conciliació familiar, el que no sembla absurd si està ben guiat. D’altra banda s’ha mantingut la indemnització de 33 dies, en lloc de 45, per any treballat en casos d’acomiadament improcedent. No semblava tampoc un aspecte homologable amb la normativa dels socis europeus.

Aquesta reforma de la reforma ha demostrat múscul negociador i ha revaloritzat el paper dels sindicats, massa cops seguidistes, massa cops més preocupats pels que tenen feina que pels que la cerquen o no en tenen. Les patronals, de les quals s’ha despenjat Foment, no de bon grat, fent el cor fort, han acceptat coses que feia poques dates deien que eren irrenunciables i innegociables.

Amb aquestes dues eines essencials, el 2022 i següents, es pressent un molt favorable horitzó d’oportunitats. Si a sobre hom aconsegueix doblegar la pandèmia, especialment amb menys crítiques caviar i de saló, ens espera un pròxim futur, que feia temps no se’ns presentava. Pas mal, diuen els francesos.

Consens. Política. Governança. Esperança. I bon Nadal. Seguim.