La setmana de passió, que ja dura un munt, va tenir un altre punt culminant divendres passat amb una doble ració: no eren ni torrades de santa Teresa ni bunyols de Quaresma.

Van ser dues pedregades al cel de l’estat de dret, del qual cada cop queden menys zones dempeus. Una, el processament de 25 líders independentistes; la segona, l’engarjolament de cinc dels processats, tots actualment diputats del Parlament, alguns ja inquilins d’Estremera i Soto del Real temps enrere. Una sisena, Marta Rovira, va decidir exiliar-se. Respecte d’aquesta conducta personal i intransferible, absolutament res a dir, amb l’esperança que la seva activitat exterior apuntali la tasca a fer encara a Catalunya.

Bé, deia que van ser dues pedregades. Totes dues resolucions no superen una mínima anàlisi tecnicojurídica —no us espanteu, que no la faré—. Tampoc no supera un examen del que és la plasmació en el procés penal de les garanties democràtiques. Aquestes garanties integren tot un feix de drets que convencionalment denominen dret al procés degut, due process of law, en la seva versió original.

Vegem alguns punts dels excessius, reiteratius i plens de forats 70 folis de la interlocutòria de processament. Els delictes pels quals es duu a terme són, finalment, rebel·lió, malversació de fons públics i desobediència. Només tocarem els dos primers.

La rebel·lió, com ja hem exposat més d’una vegada, per escrit i audiovisualment, està determinada per un aixecament públic i violent. Doncs bé, la paraula aixecament no figura en tota la interlocutòria i el verb reflexiu que empra el legislador, aixecar-se, només surt un cop com a tal: quan hom reprodueix l’article 472 del Codi Penal a la interlocutòria.

Orfe de l’element nuclear del delicte de rebel·lió, la interlocutòria no para de fer giragonses amb el terme violència, fins i tot donant explicacions semàntiques. Foc d’encenalls davant el no-res! Però la falsa retòrica de la violència genera un discurs en què cauen, com si es tractés d’una enganxifosa teranyina, els analistes desconeixedors dels termes legals. Polemitzen amb la resolució judicial i li donen relleu. Cras error! La violència, sense aixecament, no és rebel·lió. Per tant, embardissar-se sobre si hi va haver violència i com va ser aquesta violència, obviant que l’alçament no consta enlloc, és donar vida al plantejament repressiu del procés judicial a l’independentisme.

La rebel·lió està determinada per un aixecament públic i violent. Doncs bé, la paraula aixecament no figura en tota la interlocutòria i el verb aixecar-se només surt quan es reprodueix l’article 472 del Codi Penal

La interlocutòria resulta pobra en fets substancials per la causa, que és el que ha de contenir una resolució de processament. Prenem-ne un que centra bona part del retret judicial: el que va passar el 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia. Sent caritatius, es pot dir que no hi va haver ni el grau de violència ni la intensitat que relata el jutge. Tot deixant de banda que sembla que la Guàrdia Civil no va prevenir els Mossos de la seva actuació, hi havia més de dos mossos en l’operatiu destinat allà i el passadís de seguretat era suficient, tal com demostra el reguitzell d’imatges que aquell mateix dia es van fer públiques tant a les xarxes socials com als mitjans de tota mena. El paroxisme judicial arriba a comparar els fets de la rambla Catalunya amb un segrest amb trets a l’aire. Més retorciment de la realitat costa d’imaginar.

Alguns diran que en dret tot és interpretable. Deixant de banda el que poden arribar a entendre els que parlen així del dret i de la interpretació, el que és clar és que una cosa són els fets i una altra, el dret. I els fets no s’interpreten, es demostren i es proven. El dret, però, s’aplica. És a dir, que amb l’excusa d’aplicar el dret, el que hom fa de manera barroerament il·legítima és distorsionar els fets.

De tota manera, si els fets del 20 de setembre van ser tan diabòlicament perversos que van ferir l’Estat en el més íntim, el que tocaria seria haver llegit uns informes policials demolidors. Doncs bé, res de tot això. Tant és així que el fiscal, a la seva primera denúncia judicial, del 23 de setembre de 2017 —que estranyament no querella—, demana a la jutgessa central d’instrucció que ordeni a la policia judicial —que també depèn del fiscal!— que faci un atestat dels fets del 20 de setembre. Aquesta absència sí que és un fet. De tan greus que van ser, no van merèixer l’atenció immediata de la policia judicial. Ara sí: més de sis mesos després, els fets podran ser recreats i distorsionats a voluntat.

En fi. L’objectiu de la interlocutòria de processament rau en la intenció de crear una rebel·lió sense aixecament públic i violent per obtenir la independència. El que passa, però, és que tal com està configurant el precepte legal, la secessió sense aixecament públic i violent no és constitutiva de rebel·lió. No es tracta d’un oblit o un error del legislador. És el seu propi designi, com consta a bastament exposat pels ponents mateix del Codi Penal de 1995.

Aquesta nova norma va posar fi a una regulació secular de la dita rebel·lió impròpia (art. 217 del CP del franquisme, derogat), o el que és el mateix: perseguir les finalitats de la rebel·lió, ací la secessió, sense l’aixecament públic i violent. El jutge i qui pensi com ell han evocat un codi del segle passat i han clavat una enorme puntada de peu al dret fonamental, que és el principi de la legalitat penal, tan antic que es remunta als segles XII i XIII. Vaja, impropi de l’arcàdia dels drets i les seves garanties que ens volen vendre cada dia.

Quant a les malversacions de fons públics, un lector mínimament avesat esperaria trobar una relació de documents comptables que acreditessin els transvasaments il·legals dels fons, tot reflectit en diversos certificats de les autoritats encarregades de supervisar els comptes públics. Doncs no, i amb una nota a peu de pàgina, sense cap altra justificació, es donen per bones les quantitats que la Guàrdia Civil diu que van anar d’un lloc a l’altre sense seguir els camins legals. És a dir, tot al contrari del que obra en poder del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, signat pel ministre d’Hisenda, on consta una certificació negativa respecte de les despeses il·legals. Això vol dir que ni un sol duro va anar on no havia d’anar. Una flagrant contradicció dels fets, les capacitats i les competències tècniques.

Davant l’absència de política, s’ha deixat la solució en mans dels jutges. Certament és així. Però el que no estava previst era que els jutges innovessin el catàleg de delictes. Si no l’haguessin innovant, tampoc seriem on som.

Anem cap a la tenebrosa resolució on hom acorda la presó provisional sense fiança dels cinc diputats fins aleshores en llibertat i que es van presentar voluntàriament davant del jutge. Des de l’inici hi ha un motiu formal menystingut. En efecte, en contra del que diu la llei, no es tracta la situació personal de cada processat per separat, sinó que fins i tot s’emet una única resolució. Això demostra que s’ha deixat de banda el primer paràmetre de qualsevol resolució judicial que, com aquesta, afecta radicalment l’estatus personal i ha de ser personalitzada.

La dita resolució és tenebrosa essencialment per tres motius relatius a la inferència que fa el jutge per determinar la reiteració delictiva i el risc de fuga, és a dir, per fonamentar la raó de privar provisòriament un encausat de la seva llibertat ambulatòria. La primera és d’una autèntica inseguretat jurídica per a qualsevol persona susceptible de ser jutjada, ja que rau en l’afirmació literal que els seus arguments són raonables, però que no es tenen en compte. Una oberta i tràgica contradicció.

En segon terme, la prova que poden reiterar els seus delictes o fugir perquè una altra imputada no s’ha presentat sense una causa justificada. És a dir, tal com va avançar el ministre Méndez de Vigo, l’exili de Marta Rovira perjudica severament tota la resta de companys de processament. La lògica, la proporcionalitat i la justícia d’aquest raonament són aclaparadores.

I el tercer, el millor de tots: el més indicatiu del perill de reiteració delictiva deriva del fet que els processats es mantinguin pertinaçment independentistes, cosa que duu a concloure que ho continuaran intentant. Aquest extrem relluu des del moment que neguen la rellevància juridicopenal dels fets. Aquesta afirmació, clarament inquisitorial i predemocràtica, fa saltar pels aires la presumpció d’innocència. En efecte, qui negui que ha comès un delicte, siguin quines siguin les raons que addueixi, és una prova que el repetirà. Això figura al manual de l’inquisidor, no pas en les lleis penals i processals d’un estat democràtic i de dret.

Al final, malgrat gastar tinta i més tinta a dir que no es jutgen pensaments ni posicions ideològiques, el que es criminalitza és l’independentisme no violent i pacífic, que s’ha situat en perillositat expressis verbis (la llatinada del dia) per sobre del terrorisme. Aquest delicte, ara per ara, no existeix en el sistema penal espanyol i difícilment pot existir en un sistema realment democràtic de dret. Difícilment.

Una darrera reflexió. És un punt d’opinió comú (communis opinio, més llatí) que, davant l’absència de política per resoldre els problemes, s’ha deixat la solució en mans dels jutges. Certament és així. Però el que no estava previst era que els jutges innovessin el catàleg de delictes. Si no l’haguessin innovant, tampoc seriem on som. Això, i acabo, obre un interrogant terrorífic: ¿Es va deixar el problema de la relació Catalunya-Espanya en mans dels jutges perquè apliquessin el dret vigent o perquè se sabia que innovarien les normes existents?

Bona Pasqua pels que se la mereixin.