Dilluns es va oficialitzar el reconeixement per l’immens mal causat, físic, psíquic i social, per part de la cúpula de Bildu. Falta, però, una petició de perdó encara més neta.
Com? Oferint una reparació. El primer pas seria deixar d’organitzar, certament cada cop més minoritaris, els ongi etorri als membres quan tornen des de la presó a casa. Cal organitzar un sistema de reparació més efectiva, més tangible.
No hem d’oblidar que ETA ha estat fins a la seva autodissolució una banda assassina, que ha matat innocents amb tota la intenció del món. No cal dir que qualsevol guàrdia civil o policia nacional o ertzaina o militant de qualsevol partit era, en el seu llenguatge, un objectiu militar. A més, si moria un nen o un vianant, era un efecte col·lateral de la guerra.
De tota manera, un extrem encara crida més l’atenció. Qui va fer la declaració no va ser directament ETA, sinó dos polítics d’un partit polític legal i parlamentari com és Bildu, en concret, Arnaldo Otegi i Arkaitz Rodriguez.
Al marge dels seus antecedents, més o menys propers orgànicament a ETA, pels quals han pagat amb pèrdues molt importants de llibertat, entre presons preventives, sense condemnes i condemnes efectives, aquesta petició de perdó ha de procedir de la mateixa ETA, tant dels dirigents que l’estan desmantellant com del col·lectiu de presos.
Reconèixer el dany infligit de forma oberta és un pas de maduresa i de camí cap a la llibertat. Només els botxins s’amaguen o es fan passar per víctimes
Una via intermèdia va ser la via Nanclares. Recordem que es va produir entre 2009 i 2011. Suposava un embrió de justícia restaurativa, encara que els beneficis penitenciaris no van estar mai clars. Així i tot, més de dos desenes de presos van sol·licitar entrevistar-se, en unes trobades guiades per mediadors, amb les víctimes o els seus familiars. Cara a cara van respondre, sempre per iniciativa pròpia, per què van fer el que van fer a la víctima que tenien al davant. Molts cops la resposta no era fàcil per la irracionalitat dels fets.
Tan bon punt el PP, de la mà de Rajoy, va tornar a La Moncloa, es va posar fi a aquesta excel·lent via de reconciliació i pacificació que transcendia les individualitats que hi van participar.
Amb el tall de la via Nanclares va quedar palès, un cop més, el caràcter caïnita de la dreta hispana. O s’aniquila l’enemic o no es pot donar mai per tancat un tema. Que ETA anunciés la dissolució ara fa just 10 anys és insignificant. Per què l’autodissolució d’ETA no té valor per als ultramuntans? Per una simple raó: la història portarà el nom de Rodríguez Zapatero i de Pérez Rubalcaba com a artífexs de la darrera i reeixida estratègia per acabar amb ETA, sense cap concessió política.
Si els llibres poguessin posar el nom d’Aznar, qui ho va intentar a bombo i plateret el 1998, a aquesta pàgina de la història, no hi hauria problema en reconèixer els mèrits al govern espanyol, ja que hauria estat el seu. Com que la victòria va ser propiciada ―mai se l’han apropiat― per Rodríguez Zapatero i Pérez Rubalcaba, és una victòria no vàlida, obra de felones (traïdors). S’ha passat pàgina i, vulguin o no, no hi ha volta de full. Ni el ressentiment ni l’enveja són via de progrés.
Tenen raó també els que diuen que no només ETA ha de demanar perdó. L'han de demanar també determinats organismes de l’Estat i determinats subjectes, qui van convertir la lluita policial i judicial legítima contra ETA en criminalitat d’estat, si no en font de miserables profits personals.
Llegir les sentències condemnatòries de membres de les forces de seguretat ―i d’alguns dels seus responsables polítics―, com a conseqüència de la guerra bruta, glacen l’ànima. No tan sols per les condemnes en si, sinó pels relats que descriuen, encara que no permetin la condemna d’altres persones que freqüentaven les zones fosques de la repressió. Aquesta demanda de perdó també és necessària, altament necessària, per tancar ferides i reconstituir una societat sana. Aquestes gents implicades en la cara fosca de l’Estat, per contra, van organitzar homenatges i pelegrinatges a les presons on alguns van complir condemna fins que van arribar els indults, figura de la qual ara molts reneguen.
De tota manera, una part d’aquest país contempla impàvida una altra part importantíssima de la seva societat que encara espera una disculpa moral, simbòlica si es vol, per la repressió del franquisme, entesa i practicada com a raó d’estat.
Al·legar oblit, el pas del temps o la mateixa (falsa) pau social per no fer institucional el perdó al qual les víctimes són creditores, no suposa, sigui quin sigui el botxí, posar-ho a la mateixa altura que la víctima. I això sí que no. Sí que no en un societat democràtica. Aquesta igualació entre víctimes i botxins és absolutament inadmissible.
Per això, reconèixer el dany infligit de forma oberta és un pas de maduresa i de camí cap a la llibertat. Només els botxins s’amaguen o es fan passar per víctimes. I així sí que no.