Té nom de vodevil –gran gènere teatral–, però per al règim és un drama en massa actes per suportar el daltabaix permanent en què s’ha convertit la política espanyola. Malgrat la curta volada que mostra, caram el mal que fa!

Ahir ens vam despertar amb el whatsapp del senador Cosidó, cap del grup parlamentari del PP al Senat, exdirector general de la Policia i, per tant, cap de la policia patriòtica, amb Villarejo com a migcampista. Obres a ells atribuïbles són els informes sobre els comptes de Pujol i de Trias o voler ensarronar un fiscal en cap de Catalunya; i són els reis de les gravacions. Un currículum de primera.

Les crítiques, de tots els costats, li van diluviar. Resposta? De manual: ho heu entès malament. No paga la pena cap comentari sobre això. Si més no, aquest cop no s’ha dit que el whatsapp era en un cercle privat. Això que tenim de guanyat.

A la nit, el candidat i president in pectore, Marchena, feia pública una carta en què deia que amb ell no hi comptin. Alguns han repicat com en Diumenge de Glòria: la decència ha baixat del cel. Al·leluia! La carta, malgrat que és curta, és massa llarga i tardana. Per ser creïble, hauria d’haver estat emesa el primer dia que el seu nom es va fer oficiós com a bipresident del TS i el CGPJ. Hauria d’haver dit que ell, independent com és, no acceptava una candidatura que ni havia presentat; menys encara no havent estat designats per les Corts els vocals del CGPJ. Tardana, doncs. I llarga, perquè diu coses que ningú no li ha demanat.

El que passa és que, malgrat tots els fakes del món, la Terra continua essent rodona; o, dit d’una altra manera, la realitat és tan tossuda que espanta: encara que momentàniament amagada, rebrota sempre i amb més força.

Ara que no hi ha candidat imposat, què passarà? Ahir va tenir lloc una vaga de jutges i fiscals. De condicions laborals –no exclusivament salarials– van passar a reivindicacions institucionals. Bé, molt bé. Cal no confondre els jutges i fiscals de base, el 90% de les respectives carreres, amb aquesta cúpula judicial, diguem caritativament, peculiar i censurada per polititzada, més ben dit partiditzada, arreu, dins i fora de la pell de brau.

De controlar la sala segona del TS a excloure de la jurisdicció els jutges molestos: aquesta és la independència dels constitucionalistes 

En coherència amb els seus —crec que sincers— plantejaments de dignitat professional i integritat institucional, haurien de retirar les seves candidatures els jutges –i juristes– proposats per a vocals. Posar el comptador a zero, al cap i a la fi. Tot el que no sigui això i començar de soca-rel un procés transparent, amb programes debatuts públicament pels candidats en audiències parlamentàries –unes de veritat, no mascarades– enquistarà la sensació de trampa. Trampa que serà clara si continua el procés de selecció com fins ara. No cal dir que el Parlament és l'únic ens de base democràtica que pot legitimar qualsevol mena d’òrgan de govern d’un poder de l’Estat.

A més, Cosidó, que controla pel darrere la sala segona del TS –casi ná!–, ha de marxar a casa. Altressí: per la seva banda, han de ser recusats els membres d'aquesta sala, que no han obert la boca; com tampoc l’ha oberta l’actual president del Consell, tan procliu a l’expansió verbal, ell. Ell pot anar-se'n a casa; hi ha un vicepresident i, en tot cas, sempre el membre més antic per presidir un òrgan col·legiat. També ha d'anar-se'n el diputat del PP Carlos Rojas, que va palesar el desig que el magistrat José Ramón de Prada deixés la judicatura per no seguir jutjant el PP. Irrisori, oi?

De controlar la sala segona del TS a excloure de la jurisdicció els jutges molestos –per cert, la condemna per la Gürtel la van signar dos magistrats De Prada només n’és un. Aquesta és la independència dels constitucionalistes, reblada per Pedro Sánchez, que insta a mantenir el pacte, després de congratular-se de l’acord partidista sobre Marchena.