El procés en sentit ampli, és a dir, els antecedents, especialment des del 2015, la seva multijudicialització, l’espera de les sentències, la repressió policial i ara els plets sobre la condició de diputat espanyol i europeu i el seu ple exercici generen una allau informativa permanent sense precedents.

Malgrat que en bona ―i justificada― mesura els independentistes se senten orgullosos d’aquest terrabastall, al qual l’Estat respon molts cops malament i per inèrcia, el procés ha estat la cortina de fum que ha dissimulat l’ensorrament constant del sistema del 78. La façana i moltes bigues encara aguanten, però moltes columnes mestres trontollen. Sempre, cal dir-ho un cop i un altre, començant per la monarquia. Tot són manipulacions, fissures i esvorancs.

Primer de tot, la corrupció pepera. La corrupció pepera, que té com a aparent màxim exponent la Gürtel. Aparent. El seu vaixell insígnia és el Castor, amb una indemnització, en 32 dies, de més de 1.350 milions d’euros i sense expedient, com es va demostrar al plet constitucional corresponent. Gürtel era la pólvora del rei; el Castor, la real. Trincopoli, vaja.

Dirà el lector que la condemna en una branca gürteliana, l’abril del 2017, la més gran de totes, on el PP va ser condemnat com a responsable civil a títol lucratiu, va provocar la moció sanchista de censura. Mirem-ho dos cops. La moció de censura va ser proposada inicialment per Iglesias, no per Sánchez. Aquest la va fer seva a principis de maig del 2017. Ningú ha explicat aquest canvi de protagonisme ni el canvi o conjugació de forces intra i, per damunt de tot, extraparlamentàries que ho van propiciar. La moció va venir bé, però enredats com començàvem a estar amb la judicialització del procés, l’explicació de fons sempre va quedar amagada.

Tan amagada que la moció i l’arribada de Sánchez al poder, ratificada amb una victòria exigua a les eleccions del 26-A, van servir, sempre amb el procés a les portades, per ocultar el cartó-pedra del sistema bancari espanyol, el del rescat d’entitats, tot enfonsant les persones. L’operació de vist i no vist del Banco Popular seria la mostra més punyent, en un sistema en què el Banc d’Espanya ja no pinta res. Potser és la manca d’ocupació efectiva el que el motiva a fer informes que ningú no li demana.

El procés ha estat la cortina de fum que ha dissimulat l’ensorrament constant del sistema del 78

En efecte, el Banc d’Espanya becaineja, ja que ni és, des de fa temps, banc emissor ni, des de la crisi, és el regulador bancari nacional. Sort que tenim ―recorden?― el sistema financer més sòlid i més ben controlat de l'univers. Però no només el Banc Central Europeu és qui li ha fet una opa ultra hostil al banc de la madrilenya plaça de Cibeles, sinó que en el judici pel cas Bankia ―literalment paral·lel al del procés― ha posat de manifest el cau d’incompetències i connivències que era el Banc d’Espanya quan era el Banc d’Espanya.

No hi ha prou vermell facial davant l’espectacle de les declaracions dels inspectors i altres alts funcionaris de l'entitat nacionalitzada el 1962. En fi, aquestes dues entitats han complert com les guardianes de l’Estat segrestat per l’economia... particular. Diria que això té a veure molt amb la corrupció política.

Tot això sense deixar de banda altres elements estructurals degut a la seva importància en la ruta cap al col·lapse de l’Estat del 78: la pobresa i la desigualtat galopants. L’últim informe FOESSA-Cáritas, de tan sols uns pocs dies enrere, mostra l’existència de treballadors pobres (més d’un 11%), és a dir, de conciutadans que, malgrat tenir un treball, no arriben ni de bon tros a fi de mes.

Enganxat a la pobresa es presenta l’augment sense precedents al món occidental de la desigualtat. Espanya és el país més desigual d’Occident. També hem sabut que 4.000 contribuents deuen 14.000 milions d’euros de la hisenda pública, quasi el 1,5% del PIB. Són xifres esfereïdores, a les quals Catalunya tampoc se sostreu.

Un estat així és un estat feble. És un estat que ha de guanyar amics amb premis internacionals irrellevants i doctorats honoris causa a la troica comunitària. Entre els seus mèrits per ser creditors a tals guardons podem comptar haver portat la Unió Europea a l’estat de prostració actual. Clar. Però què calia esperar de Tusk (milionari polonès-americà, incapaç de governar la complexitat comunitària), Juncker (l’ideòleg del frau fiscal més gran del planeta, el Luxleaks) o Tajani (fidel escuder de l’extrema dreta). Amb jabugo, rioja i potser altres companyies, van aconseguir el suport dels 27.

Cal demanar-se, doncs, amb un estat així, i que encara ha de donar el millor de si mateix amb el rosari de sentències que queden per imposar (i el seu l’avançament laminant drets a dojo), com és possible no haver guanyat la pacífica i democràtica batalla de la independència? Amargament fàcil és la resposta: d’una banda, segons una de les seves protagonistes, anaven de farol, i d’altra, malgrat aquestes febleses, mancances i desvergonyes, l’Estat és encara immensament poderós amb multitud de resorts.

Gravar-se això a foc al cervell i extreure’n conseqüències dia si i dia també resulta capital per perseverar en una lluita pacifica, democràtica i amb el cap ben alt, que serà molt més llarga del que ens deien ―i encara diuen― que tenen pressa.

En resum, l’Estat encara és molt fort i l’independentisme no ho és prou encara. Cal seguir construint, sense defallir malgrat els revesos que es rebran. I que el fum no intoxiqui.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Bea Talegón
Opinió No sé per què em sorprenc Bea Talegón