En la crisi de la Covid-19 ha esdevingut un lloc comú mostrar la sorpresa per la manca de lideratge dels polítics espanyols. Comparant Sánchez amb Johnson, Macron, Merkel, Costa o el mateix Conte, el premier espanyol no augmenta la seva popularitat ni pot esperar, com la resta de partits —llevat dels ultradretans—, un reforçament sòlid de la seva popularitat ni de les seves expectatives de vot, d’acord al sondeig fet públic aquest setmana pel Gesop.
Un cop més, la deriva espanyola és diferent de l’europea: més enllà dels Pirineus la crisi ha enfortit els líders; a Espanya, no, els deixa igual. La resposta podria ser l’etern "Spain is different". Però això no diu per què, si més no en aquest terreny, és diferent. Si la popularitat no creix ni es consolida, és perquè no es genera prou confiança. Veient les rodes de premsa del mateix Sánchez, les dels seus ministres, les dels seus tècnics, les dels seus uniformats amb les seves rònegues metàfores i el seu impostat plantat marcial, no es pot dir que generin molta confiança. Vae victis, dir coms!
D’entrada, aquesta seria la primera causa de la diferència: la incapacitat per comunicar amb uns missatges entenedors. Per ser-ho, han de ser breus, establint les tesis centrals i no fer discursos a la cubana, llargs, tediosos i argumentalment fluixos; són, al cap i a la fi, poc efectius.
Es podria dir que, vista la disciplinada resposta de la ciutadania, el discurs polític sí que ha calat: el confinament, des del punt de vista social, és un èxit en totes les seves versions, més o menys sotmeses als criteris econòmics, és a dir, al vedell d’or.
A parer meu, el discurs polític ha tingut molt poca incidència sobre la responsable disciplina de la ciutadania. La ciutadania no és estulta i ha entès —a més de tenir memòria històrica, social i cultural— que el confinament és la condició necessària per aturar la pandèmia. Però és que sobre la ciutadania han incidit altres missatges, singularment els de la ciència. La munió d’especialistes altíssimament qualificats que han emès missatges de tranquil·litat, de serietat i de necessitat respecte de determinats comportaments, ha configurat molt més la conducta ciutadana que els més aviat deplorables missatges polítics.
La qüestió no és tant quina va ser la percepció inicial, sinó quina i com va ser la rectificació cap a una solució profitosa
I com que la ciutadania no és imbècil, ha comparat els dos missatges rebuts, el polític i el científic. Amb la comparança ha quedat palès quelcom molt rellevant: els dubtes dels que equiparaven cadira oficial amb lideratge, dubtes conseqüència també de moltes de les seves incapacitats, han sortit perdent.
Certament, ningú esperava —ara poc importen les causes— una pandèmia com la que patim, ni ciutadans, ni polítics, ni científics. Però els científics van reaccionar molt abans, tot rectificant o reorientant el seu discurs. La qüestió no és tant quina va ser la percepció inicial, sinó quina i com va ser la rectificació cap a una solució profitosa.
Amb aquesta reorientació, els polítics, de poc calat —tot s’ha de dir—, van quedar com en xoc. Per això, la política hispana va quedar a remolc no sempre fidel, dels científics, com a excusa o coartada, amb respostes pastoses, plenes de grumolls.
Un govern feble, que no es creu que és govern, atacat per una colla d’insolvents cridaners i que no fa cas dels avisos, interessats o no, que apunten a una realitat més acurada, que ha d'anar corregint el rumb sense cessar. Amb aquest panorama, generar credibilitat és pràcticament impossible. Els crispadors de mena confien que, amb el desgavell, finalment, l’opinió pública girarà cap a ells. Però ja tenen acreditada llur crueltat i llur malvolença: a la darrera crisi van pagar els justos pels pecadors.
Amb aquest panorama, que cap líder pugui merèixer aquesta consideració no és una casualitat, sinó una conseqüència. Així doncs, tornem, pel que fa a la ciutadania, a una casella anterior, a la casella del post-2011 que va donar llum al 15-M en tots els sentits possibles. Passem pantalles, però... en carrusel.
Per què? Doncs, perquè no és tant que no hi hagi líders, que no n'hi ha, sinó que la política no dona respostes i la ciutadania voldria, perquè les vol sempre, solucions. El panorama està obert. En peces anteriors parlava que la societat podria empoderar-se. Ara trobarà unes bones condicions per fer-ho.
L’interrogant, gens fàcil de respondre, és cap a quina direcció ho farà: cap a l’autoritarisme o cap a una democràcia més real. Cap líder, que ni hi és ni se l’espera, ens pot donar la resposta. La resposta, va dir Dylan, la té el vent. Personalment, confio més en els nostres conciutadans que en fenòmens meteorològics, aleatoris al capdavall i políticament banals.