Primer de tot, una felicitació: bon any; haver arribat fins al dia d’avui ja és un èxit. Una observació (no un consell): canvia el calendari, però si no canviem nosaltres, tot seguirà igual. No podem esperar que fent el mateix, fent el mateix, repeteixo, les coses canviïn. Una cosa són les aspiracions, els objectius, i una altra ben diferent són els mitjans practicables; amb bona voluntat, ni tan sols amb força de voluntat, hom assoleix els objectius: cal una planificació realista, el que no vol dir ni fàcil ni conformista. Els darrers anys, d’objectius bé, però la planificació i l’execució, manifestament millorable, la veritat.

Un dels terrenys en què cal millorar és en Dret. Sí, del Dret. Ja sé que el Dret no té bona premsa. Però sense Dret no hi ha civilització ni democràcia. Ara no puc entrar en una polèmica eterna, repetitiva i plena de sofismes, però Dret i llei no són, ni de lluny, el mateix. Si la llei s’acosta al Dret, millor per a la llei i per a tots. Però el súmmum de la Justícia —ideal impossible d’abastar, però cap al qual hem d’empènyer-nos amb tots els nostres afanys— és el Dret. Les dictadures també tenen lleis —o això diuen—, però no tenen Dret, perquè, com més que bé sabem ací, han oblidat la Justícia i la Democràcia. No cal posar exemples, ja que els hereus del franquisme es molesten i amb raó: queden en evidència amb les seves grandeses d’Espanya.

Això ve a tall que, possiblement de la mà d’algun editorialista de la premsa oficialista, es va encunyar fa temps el terme constitucionalista per delimitar aquells sectors polítics que rebutjaven el terrorisme, primer, i, posteriorment també va servir per excloure del marc ordinari els partidaris d’altres formes no violentes de canvi de les estructures de l’Estat espanyol. El primer partit no constitucionalista va ser, qui ho diria ara amb l’hegemònic urkullisme, el PNB. Ara són no constitucionalistes tots els partits que no tinguin com a nord irreductible una escarransida interpretació de la Constitució de 1978, escarransida i clarament excloent.

Són no constitucionalistes tots els partits que no tinguin com a nord irreductible una escarransida interpretació de la Constitució de 1978

No constitucionalistes són, obvi resulta dir-ho, tots els partits sobiranistes, tinguin l’ideari que tinguin. Fins i tot ho és Podemos amb totes les seves marques autonòmiques i aliances territorials. No combregar amb la interpretació dels que o no van signar la Constitució del 1978 o, sent-ne partidaris, han fet d’ella una via de carro democràticament intransitable, significa no ser constitucionalista, el que és igual a convertir-se en un proscrit legal, en un autèntic pària jurídico-polític.

Doncs no, no i no. D’entrada, no pot reivindicar per a si el terme constitucionalista qui fa d’un text obert i no militant, com és la Constitució de 1978 —amb tots els seus problemes, però quina constitució no en té?—, un text que l’administra com vol, tot atorgant credencials, no de constitucionalista sinó d’addicte al règim —cosa de la qual prou en sabem—. Aquestes credencials són atorgades a qui comparteix un panorama institucional, que és el propi d’observar el món polític, social, cultural i econòmic pel forat d’una agulla, no d’una d’aquelles de les muralles de Jerusalem, sinó d’una vulgar agulla domèstica de cosir.

Els demòcrates en general, totes i tots, i, especialment, els que ens dediquem al món del Dret, del Dret al servei de la Justícia i la Democràcia, som constitucionalistes, perquè som operadors generals, uns, juristes altres, però tots oberts. Ho som perquè creiem que el progrés es fa amb apertura de mires i amb interpretacions de les normes d’acord al temps en què s’ha d’aplicar, sense retrocedir mai ni un mil·límetre en matèria de drets fonamentals, drets que en qualitat i en quantitat no han de parar d’augmentar.

Darrere el monopoli de la Constitució, tal com l’entenen i practiquen els constitucionalistes, està el monopoli del Dret

Posem un exemple. Quan els retrògrads s’oposaven, per prohibir el matrimoni igualitari o, simplement, el matrimoni entre persones, malgrat no trobar cap argument ni formal ni material a la Constitució que ho prohibís, es van refugiar, constitucionalistes ells, en... el Diccionari de la Reial Acadèmia. D’aquesta sort, passaven a ser font suprema de Dret, no la Justícia, ni la Democràcia ni, si volen, la Constitució, sinó els cooptats ocupants dels butacons majúsculs i minúsculs —amb escassíssima representació femenina i que, se sàpiga, nul·la no heterosexual—, aliens a tot procediment democràtic de nomenament. Aquesta mena de comitè àulic i aliè a les passions de la modernitat era qui havia de dir què era matrimoni. Ja, en farina, també podien dir què era família, propietat o benestar, posem per cas.

En apoderar-se del terme constitucionalista (més ben dit: a la seva ultraestreta interpretació), gran part dels oposats al sistema del 78 està renunciant, no ja a la Constitució de la Transició —cosa perfectament possible—, sinó al que significa el món del Dret, com a vehicle de Justícia i Democràcia. En efecte, darrere el monopoli de la Constitució, tal com l’entenen i practiquen els constitucionalistes, està el monopoli del Dret, igual d’estret, carrincló i excloent que la Constitució que branden.

En quedar-se amb les marques, pretén quedar-se amb els continguts, és a dir, amb la Justícia, el Dret i la Democràcia. Donar-los aquest avantatge suposa, a parer meu, una errada catedralícia. Un bon exercici, doncs, per al 2018, és canviar de xip i reivindicar la pertinença al món de la Justícia del Dret i la Democràcia, com a patrimoni de tots i no dels que s’han apropiat indegudament de l’etiqueta. Només faltaria que, a sobre, ens prenguessin la Justícia, el Dret i la Democràcia.