Bufar i xuclar al mateix temps

Tots sabem que és físicament impossible bufar i xuclar al mateix temps. Tots sabem que és impossible ser al govern i a l’oposició al mateix temps. Tots sabem que les coalicions són difícils. I més quan la branca petita no està acostumada a ser la branca més petita. I més quan creu que, amb una empenta més, hauria estat la branca gran. I més quan algunes de les polítiques que s’apliquen poden no ser, legítimament, del seu gust. Però tots sabem que, amb sistemes electorals proporcionals ―el català amb la tradició de ser preconstitucional― les majories absolutes ja no són d’eixe món; ni tan sols de les suficients. Ni tan sols pels hereus d’antigues majories (quasi)absolutes.

Sabent tot això, Junts per Catalunya està al Govern amb Esquerra. Un Govern que presideix Esquerra. L’antiga Convergència sí que estava acostumada als governs de coalició. Acostumada a aliar-se amb l’extinta i multimilionària deutora Unió en una relació d’ou a quatre. Aquestes coalicions, per dir-ho en paraules de l’època, sí que molaven. Ara, que els seus hereus, en tot o en part, són la braça menor de la col·lació actual, ja no mola. Però fora del govern, al fred de la intempèrie d’una oposició en la qual, ves per on, tampoc serien majoria, sembla que encara mola menys. Al cap i a la fi, ja no es pot identificar una determinada concepció de Catalunya amb un partit determinat i exclusiu, aquell que es feia dir a Madrid amb tota impropietat Minoria Catalana.

Cal reconèixer, però, que JxCat ha assolit una fita políticament important: formar part del govern, la meitat del govern i, al mateix temps, fer oposició a aquest govern. Bufar i xuclar a la vegada. Això té com a primera conseqüència que Illa i els seus no estaran gaire contents: el seu govern a l’ombra pinta amb aquest panorama molt pitjor que el que descriu Polònia als seus gags.

Els membres del Govern de Junts treballen en relativa bona comunió amb els seus col·legues d’Esquerra a la Generalitat. És una mostra ja agresolada a Europa de governs de centre-esquerra. Per tant, no fora de bona educació que els consellers juntaires marquessin els seus aliats governamentals. No es pot bufar i xuclar a la vegada.

Cal reconèixer, però, que JxCat ha assolit una fita políticament important: formar part del govern, la meitat del govern i, al mateix temps, fer oposició a aquest govern

Tanmateix, han trobat la solució. Deixant de banda alguna nota dissonant d’alguns diputats, dissonàncies permeses per les regles coalicionals, qui marca el Govern són dos pesos pesants de JxCat que no són al Govern: la presidenta del Parlament i la sotscap de l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, però portaveu de JxCat.

Tant Borràs com Artadi llancen crítiques, anatemes o posen fites al Govern ―entès, en aquest context, només com a govern d’Esquerra!―. Censuren agrament les seves passes, els objectius desviats, incomplerts o definitivament errats, recorden que no compleixen els pactes de govern que ells no han signat, sinó que ha signat Esquerra amb una altra formació, la CUP, que a la primera ocasió, ha fugit d’estudi i ha dit niet als pressupostos. També és bo recordar que qui va aconseguir acostar, sense signar-ho, a aquest pacte JxCat i formar govern va ser el seu secretari general, Jordi Sànchez, veu que ara no sentíem gaire.

En lloc, doncs, d’unitat, la unitat que és un instrument decisiu de força, bufar i xuclar al mateix temps. I així ens trobem.

Com que no cal anar buscar els problemes, sinó que plouen generosament, ara en tenim l’últim ―i no petit― amb la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ―no com erròniament es diu del Tribunal Suprem― que obligava a una escola de Canet, Turó del Drac, a fer el 25% de la seva docència en castellà. Sense deixar de banda l’atac frontal que aquest diktat judicial sense base real suposa contra el català i l’èxit de la immersió lingüística (dues llengües i una sola comunitat), la presidenta del Parlament, fora del seu àmbit d’actuació, etziba al Govern de la Generalitat ―integrat per la meitat dels seus correligionaris que no han obert la boca― que ha d’intervenir l’esmentada escola i dur a terme el seu projecte docent.

No cal entrar en els hipotètics encert polític i viabilitat tècnica de la proposta (una mena de 155 escolar autonòmic!). El que sí que cal és ressaltar que l’atac al Govern de la Generalitat ―com si JxCat no hi fos― és frontal.

Ara bé, la manifestació prevista per al proper 18 de desembre a Barcelona sota el paraigua de Som Escola no comptarà amb la presència del PSC. Podria ser perquè no és una manifestació unionista. Però no, no és aquest el motiu. El motiu és la celebració del seu congrés. També ha quedat clar que els socialistes no volen polititzar les coses, per prudència, sembla. Ho ha dit la presidenta del PSC, Núria Marin, casualment, presidenta de la Diputació de Barcelona gràcies als vots de JxCat. Davant aquesta negativa i les seves raons, els juntaires no han badat la boca. Cap retret ni respectuosa sol·licitud de reconsideració. En tot cas, lluny, molt lluny, queda l’esperit inequívocament catalanista de la manifestació del 10 de juliol de 2010.

En resum, com queda palès, bufar i xuclar és impossible. Al final, resta més líquid a terra que al got. O dit bíblicament: qui estigui lliure de pecat, que llanci la primera pedra. Amb tot això, el que se'n va en orris és el dret fonamental dels ciutadans al bon govern i té com a conseqüència la desafecció popular. Després no ens queixem dels populismes. El que cal és anar al que és real: bufar o xuclar. I si és a l’uníson, millor que millor.