Dimecres passat, a Arts Santa Mònica, la Plataforma "Som el 80%" de bracet d’Òmnium va endegar una campanya per la amnistia de tots els imputats, condemnats i exiliats per causa del procés. "Amnistia ara!" se’n diu.
Si, com finalment s’ha reconegut per part del govern espanyol, s’ha de desjudicialitzar la política, aquest és un pas essencial. Com tots els passos que cal donar en la bona direcció, seran passos difícils, plens d‘aturades, de foc amic i, per damunt de tot, de foc enemic. Molt i molt intens, injustificat, sense cap mena de miraments. Una mostra la tenim precisament en la judicialització portada a terme fins ara i que, de moment, no sembla ni apaivagada. Judicialització sempre ben generosament regada per mitjans que voregen la fallida o d’ignot finançament.
El nou govern espanyol judicialment té poc marge de maniobra. Els jutges, pensats com a garantia dels drets i llibertats, no es poden ni tocar, encara que hagin defugit la seva funció, hagin pres partit i hagin fet de la llei un vestit a mida dels interessos dels que és creuen que són l’estat, permanent, etern. Donen d’aquesta forma un cop més a la Història d’Espanya, una coça a la política, que pels patriotes de llauneta és pura contingència. Quan dic "el jutges", em refereixo, i vull deixar un cop més ben clar, als poc mes de dos centenars de jutges que ocupen les cúpules de la justícia i altres òrgans parajudicials: Tribunal Constitucional i Tribunal Suprem al capdavant, amb les respectives fiscalies, Audiència Nacional, JEC, Tribunal de Comptes, Consell d’Estat, Defensor del Pueblo, ... amb algunes honorables escletxes, tot s’ha de dir.
Amb la llei ben entesa i amb una fèrria voluntat política de diàleg el govern té a les seves mans una majoria a les Corts que li permet legislar per modificar procediments i mecanismes d’aquests òrgans, de limitar els mandats dels seus membres, de dissenyar un nou sistema de provisió de vacants o de retirar als seus membres amb mandats caducats, entre altres mides. I la reforma penal, processal, orgànica i penitenciària en tota la seva extensió.
Que algunes d’aquestes mides poguessin ser impugnades davant el TC poc importa. Les lleis són executives des del moment de la seva promulgació. Les estatals, a més, no poden ser suspeses i els tràmits davant el TC, com sabem, són llargs. En definitiva, és tornar la pilota a l’africanisme de la darrera dècada i fer-li tastar la seva pròpia medicina. Amb una diferència; ara, a l’encalç de la democràcia i el benestar.
Altres mides les tenen a les seves mans: la direcció de la Fiscalia, gens independent malgrat els que esbiaixadament ho pregonen, l’Advocacia de l’Estat i tota l’administració general de l’Estat. No és poca cosa si de veritat es vol fer política.
En efecte, si hom repeteix que cal deixar de banda la judicialització serà perquè la judicialització ha portat només mal, cap bé. Si hagués portat el bé, no tindria sentit abandonar-la. Sembla que es deixa de banda el ni quiero ni puedo del marianisme matusser i s’entra en l’etapa de diàleg, sembla que obert i amb unes condicions prèvies òbvies, però que no són més això, prèvies i no finals. Ningú sensat podia pensar que el començament, si continua i que no serà breu, fora d’una altra manera.
Dins d’aquest nou panorama, exigir per part de la ciutadania, per a què sigui vehiculat pels partits polítics, una amnistia per a tots els implicats en el procés és una premissa elemental i un objectiu difícilment renunciable. Més ben dit: gens renunciable.
En aquesta fase, la de la petició multitudinària —en pocs dies ja han signat milers de ciutadans— resulta cabdal. La petició d’amnistia ha de ser un crit transversal de la ciutadania. Així ho demostren els primers signants. No en va impulsa aquesta reclamació una plataforma que du per nom Plataforma "Som el 80%". No es tracta que un grup d’irreductibles indepes, inaccessibles a la moderació o a un prudent silenci, reivindiqui una altra acció molesta a l’estat. Res d’això. El subjecte reivindicant és el 80% dels catalans que volen democràcia, llibertat i prosperitat. És a dir, volen decidir el seu futur, sigui quin sigui aquest futur, que no està escrit, perquè seran els ciutadans amb el seu inderogable vot qui ho escriuran.
L’amnistia, doncs, no és una sortida de to de minories abrandades i adoctrinades. La petició de l’amnistia ha de ser, això pretenen els seus impulsors, el clam més generalitzat possible de la societat catalana. A cap signant se li demana —fora il·legítim— què vota, si vota o per l’evolució del seu vot... Als signants se’ls demana, si es troben concernits per la forma de dur el procés contra l’independentisme, si la injustícia legal vigent els colpeix; se’ls demana que entre tots ens ajudem a capgirar la situació. El capgirament comença indefectiblement per la llibertat d’imputats, condemnats i exiliats: llibertat de tota mena.
Per acabar, observi el lector que la petició d’amnistia —és a dir, esborrar els delictes imaginaris dels processos en vigor i en execució— no esmenta el camí jurídic que calgui seguir per arribar-hi. Li diuen amnistia, però no s’imposa cap fórmula jurídica.
No es tracta, ara per ara, d’oferir una formulació legal concreta, negre sobre blanc, sinó de palesar la voluntat política de fer tabula rasa amb els càstigs —reitero, injustos— que pateixen una bona i significativa part de la ciutadania catalana. Quan hi ha voluntat política, les formules jurídiques són al servei de la voluntat política. Per trobar-ne d'adients no hem de patir.
Així doncs, amnistia ara!: feu-vos, sis plau, el favor de signar.