Hi ha alguna cosa profundament reveladora en el títol que Pilar Rahola ha triat per defensar-se i, alhora, acusar, en un article publicat en aquest diari, d'una investigació de la Fiscalia contra ella per una suposada banalització, negació o justificació del genocidi a Gaza: "Jo acuso".
No és un títol qualsevol. És el títol amb què Émile Zola va decidir defensar un innocent perseguit per l'antisemitisme d'Estat. Quan Zola va escriure J'accuse, no pretenia ocupar el lloc de la víctima. Va fer exactament el contrari: va apartar el focus de si mateix per tornar-lo a qui realment patia la injustícia. Va arriscar el seu prestigi i la seva llibertat per denunciar un Estat que havia convertit un innocent en culpable. Per això resulta tan revelador que Pilar Rahola hagi escollit precisament aquest títol.
No, Pilar. No ets Zola. I aquesta diferència no és un simple matís literari. És el cor mateix del debat. En el teu article pretens ocupar, alhora, el lloc de Zola i el de Dreyfus. El de Zola perquè escrius un "Jo acuso", assenyalant els qui, segons tu, t'han perseguit. I el de Dreyfus perquè et presentes com la víctima d'una gran injustícia.
Però Zola no va escriure per convertir-se en protagonista de la història. Va escriure perquè el món mirés Dreyfus. Tu utilitzes Zola, no per recordar les víctimes, sinó per presentar-te com una d'elles. El teu al·legat moral acaba desplaçant el focus del genocidi cap a la teva pròpia persona.
Aquest oblit resulta encara més eloqüent perquè el teu acte d'acusació apareix la mateixa setmana que la Comissió Internacional Independent d'Investigació de les Nacions Unides ha publicat un informe devastador, documentant atacs sistemàtics contra la infància palestina i concloent que s'han comès actes constitutius d'un genocidi contra la infància palestina. Precisament els nens i nenes la tragèdia dels quals vas decidir ridiculitzar. Tots recordem les teves intervencions qüestionant les xifres de menors assassinats, sembrant sospites sobre els testimonis de les víctimes i desacreditant informacions que posteriorment van ser corroborades per organismes internacionals i fins i tot, en part, per les mateixes autoritats israelianes.
Mentre les Nacions Unides tornen a posar el focus sobre aquest infanticidi contra la infància palestina, tu pretens ocupar simbòlicament el lloc de la víctima, evocant el cas Dreyfus. És exactament el mateix mecanisme d'autovictimització que el govern israelià i l'extrema dreta fa anys que utilitzen per desactivar qualsevol exigència de responsabilitats. Tota crítica o investigació sobre els crims israelians es presenta com un atac contra els jueus. Aquesta confusió deliberada no protegeix les víctimes de l'antisemitisme, sinó aquells que volen situar-se fora de l'abast del dret penal i de l'escrutini públic.
En el teu relat acabes convertint-te alhora en la denunciant i en la denunciada, en Zola i en Dreyfus. Però aquesta doble apropiació només és possible fent desaparèixer del relat les víctimes reals. Ja no es discuteix el genocidi, sinó la legitimitat de qui gosa denunciar-lo.
Europa fa dècades que repeteix "Mai més". Però la memòria de l'Holocaust va néixer per impedir que el poder tornés a convertir les víctimes en culpables i els culpables en víctimes. Tanmateix, avui assistim al procés invers. La memòria deixa d'interpel·lar el present. Es converteix en un escut per acusar d'antisemites relators de les Nacions Unides, jutges internacionals, organitzacions humanitàries, historiadors de l'Holocaust i fins i tot milers de jueus per denunciar el genocidi a Gaza o per negar-se a identificar el judaisme amb el projecte polític del sionisme.
La paradoxa ha arribat tan lluny que a Alemanya molts d'aquests jueus no sionistes han estat detinguts, jutjats, acomiadats de la seva feina o apartats d'institucions culturals i acadèmiques. Com si la memòria hagués acabat girant-se contra aquells que millor l'encarnen. No deixa de ser una amarga ironia que descendents de víctimes de l'Holocaust siguin portats al banc dels acusats pels descendents d'aquells que van exterminar els seus familiars. És la inversió moral més profunda del nostre temps.
Els botxins es presenten com a víctimes, les víctimes es converteixen en sospitoses i els qui intenten auxiliar-les passen a ser tractats com a enemics. Aquest és el primer triomf de qualsevol projecte genocida. Perquè tot genocidi necessita abans una inversió del llenguatge.
Zola va escriure perquè el món mirés Alfred Dreyfus. Tu escrius el teu article perquè el món deixi de mirar Gaza i et miri a tu
Tu sostens que les teves paraules no haurien de tenir conseqüències. I, tanmateix, les paraules importen. Tot extermini necessita abans una gramàtica. El llenguatge prepara moralment el crim molt abans que apareguin els cadàvers. En un article publicat en aquest mateix diari recordava precisament un missatge teu a les xarxes socials en què situaves Greta Thunberg, Ada Colau i a mi mateix al mateix nivell que els "terroristes". Potser avui convé recordar-ho. Durant mesos vas utilitzar la teva enorme influència pública per presentar com a còmplices de Hamàs persones que simplement intentaven portar ajuda humanitària a Gaza. L'abordatge, la detenció i el tracte degradant que després van patir per part de les forces israelianes van ser una conseqüència lògica d'aquest tipus de discursos criminalitzadors. I una manera que aquests crims —ara també objecte d'una investigació de la Fiscalia— semblessin acceptables per a una part de l'opinió pública.
Les paraules mai no són innocents. Preparen el món en què un cooperant o un periodista deixa de ser-ho per convertir-se en un objectiu a eliminar. Preparen el món en què un nen deixa de ser un nen per convertir-se en un futur terrorista. Albert Camus va escriure que anomenar correctament les coses era la primera forma de resistència davant la injustícia. Zola ho sabia. Sabia que les paraules podien salvar una vida. Per això va escriure "Jo acuso". No per ocupar el lloc de la víctima. Sinó per retornar la mirada cap a ella.
Aquesta és la diferència entre Zola i tu. Ell va utilitzar les paraules per retornar la humanitat a qui el poder havia deshumanitzat. Tu has contribuït durant mesos a qüestionar el sofriment dels qui estaven sent bombardejats, a sembrar dubtes sobre els seus morts, a criminalitzar els qui intentaven auxiliar-los i ara pretens convèncer-nos que les paraules no tenen conseqüències. Les tenen. Sempre les han tingut. Per això la història recorda Zola. Perquè va entendre que escriure implica una responsabilitat moral. Que les paraules poden servir per denunciar una injustícia. O per fer-la possible.
Zola va escriure perquè el món mirés Alfred Dreyfus. Tu escrius el teu article perquè el món deixi de mirar Gaza i et miri a tu. Aquesta és la diferència entre qui utilitza la paraula per rescatar les víctimes i qui la utilitza per substituir-les.