Temps foscos, espessos, erms per a conrear el pensament. Temps d’idees liquades, que s’escorren entre els dits, sense deixar marca. Temps de consignes pètries, que s’imposen com dogmes religiosos, amb una ingent cort d’acòlits que assenyalen, persegueixen i estigmatitzen els heretges. Temps de fer sentències, sense haver devorat biblioteques. Temps d’acumular respostes, sense haver fet cap pregunta. És el regne dels impostors, els messies, els adoctrinadors, els propagandistes, tota aquella gentola que odia el pensament lliure, feliç entre el ramat, però al·lèrgic a l’individu.
I justament d’això es tracta: de fer una defensa radical de l’individu, en un temps en què el ciutadà es desdibuixa en un magma compacte, amorf i sense altra personalitat que el pensament abella. És la tirania del pensament únic convertit en un martell que destreu idees, assenyala persones, impedeix debats, acomodat amb la vella concepció estalinista de dirigir el cervell del poble. El més surrealista és que aquest domini del dogma i l’estigma el protagonitzen hordes de personatges que asseguren defensar la llibertat i anar contra el feixisme, però no fan altra cosa que practicar el mètode feixista de la intimidació, la censura i la cultura de la cancel·lació. Per bé que no és sorprenent, són els mateixos que defensen els Maduro, enyoren l’estalinisme, ignoren el patiment dels iranians i atien l’odi antisemita. Per a ells, hi ha temes que esdevenen anatemes i, per tant, no poden ser tractats ni debatuts, condemnats a ser sotmesos a l’únic tractament imposat; i qui gosa trencar aquest manament sagrat mereix la mort social.
La qüestió d’Israel és l’estrella dels anatemes, tan ferotgement apropiat per aquests gurús del pensament progre que no pot ser debatut en cap circumstància, malgrat ser el conflicte més vidriòlic i difícil del món. Tot i l’enorme complexitat del tema, les múltiples arestes que té i els interessos internacionals que interactuen, el pensament únic no ha permès discutir les informacions, ha destruït tots els grisos i ha imposat un maniqueisme caïnita de bons i dolents que acaba convertint-se en una solapada defensa del pitjor terrorisme. En aquest conflicte, el periodisme ha fracassat tant com l’anàlisi pública. No hi ha hagut informació, sinó propaganda. No hi ha hagut reflexió, sinó dogma de fe. I aquells que hem qüestionat dades, fonts, conclusions i ens hem confrontat als maximalismes impostats, hem rebut la ira d’uns déus menors que imposen la ideologia, dominant el relat públic. Una ira per terra, mar i aire, amb atacs personalitzats, difamacions, calúmnies, senyalitzacions i, en el meu cas (i d’altres), fins i tot amenaces i agressions.
Acuso aquells que volen convertir els ciutadans en ramat, i transformar les idees en consignes; els acuso de matar la intel·ligència. No defensen la llibertat. La volen controlar perquè no hi creuen
I ara també l’atac per via penal. O dit altrament, l’intent de fer servir la justícia per tapar les boques crítiques, impedir les idees contra corrent i matar socialment els dissidents. I així, una querella (meva) contra aquells que em varen agredir tirant-me pintura en un acte es contraprograma amb una querella contra la meva persona per “delicte d’odi” i altres barbaritats. No cal dir que vaig assabentar-me’n gràcies a la filtració a la premsa (quina cosa estranya, a la Fiscalia!), i a partir de la filtració, la demonització pública pertinent. Caldrà preguntar-se si l’esperit de les modificacions de Marlaska en la persecució de delictes d’odi inclou restringir severament la llibertat d’expressió.
Sigui com sigui, si la voluntat d’aquesta persecució és anul·lar el meu esperit crític, aviso que no se’n sortiran. Si volien espantar-me, no m’espanten. Si creien que així m’autocensuraria, no ho faré. Si pensen que em faran callar, no se’n sortiran. Tampoc no impediran que pensi per mi mateixa. I si creien que acabaria seguint el ramat, ho tenen ben magre. La meva llibertat de pensament és innegociable. Defineix la meva condició humana. Mai no defugiré un debat, però exigeixo que existeixi. No sé si tinc raó, però tinc dret a defensar la meva raó. I ho faig amb informació, amb anys de coneixement, amb criteris democràtics i amb raonament. Els que pensen diferent, en lloc de voler-me fer callar, que em rebatin amb arguments. Pensar no és difícil. Debatre tampoc no ho és.
Finalment, jo acuso. Acuso aquells que volen convertir els ciutadans en ramat, i transformar les idees en consignes; els acuso de matar la intel·ligència. No defensen la llibertat. La volen controlar perquè no hi creuen.