Si jo formés part d'un partit unionista (o del seu entorn o dels seus mitjans de comunicació) estaria preocupat. El problema és que qui està preocupat sóc jo, que no formo part de cap partit unionista (ni del seu entorn ni de cap dels seus mitjans de comunicació). I estic preocupat, precisament, perquè observo que, almenys públicament, els partits unionistes (i els seus entorns i els seus mitjans) no estan preocupats. Gens. I crec que ho haurien d'estar. I molt.

El cas del sonat que va entrar a la plaça de Vic atropellant creus grogues com si fos un jihadista és molt greu. Pel que va passar. Pel que podria haver passat. Però, sobretot, pel que significa. I ha estat tractat amb un semenfotisme molt preocupant que segueix la línia habitual.

Va passar que en alerta 4 per un terrorisme que ja ha actuat a Catalunya, un cotxe, i a Vic, va entrar en una plaça de vianants a tota hòstia. I allò podria haver estat una amanida de trets de la policia contra el vehicle, pensant-se que no anava contra les creus, sinó contra les nombroses terrasses dels bars existents a l'indret.

Va passar que un desequilibrat va actuar impulsat 1/ pel seu propi desequilibri i 2/ perquè el rum-rum de la impunitat el va empènyer a impartir el que ell considerava justícia.

I podria haver passat que el conductor d'un cotxe que circulava a tota hòstia per una plaça tancada al trànsit i on les famílies van a prendre la fresca mentre els nens juguen amb la sorra i corren lliurement hagués perdut el control del vehicle. I llavors, què?

L'animalada de Vic significa un pas més en l'escalada violenta, goteta a goteta, de l'unionisme ultra descontrolat, que és minoritari, però que va augmentant en intensitat. I en impunitat.

La batalla campal a la terrassa del bar Zurich de BCN després de la mani del 12 de octubre passat ens va demostrar que ni ens imaginem qui circula per aquí. Ni qui els porta, ni a fer-hi què. Aquell dia es van fotre pel cap tota la terrassa del bar grups de seguidors d'extrema dreta del València, l’Atlètic de Madrid i el Sabadell. La barreja és al·lucinant. I les preguntes, unes quantes: grups ultres d'equips de futbol en una mani nacionalista espanyola celebrada a BCN? Com van venir? Els hi va animar algú? Estaven coordinats? S'ho van pagar ells? Què va passar entre ells per acabar com van acabar? La policia del 155 i els milers de piolins sabien que hi eren? Si ho sabien, per què no van poder o no van saber evitar-ho? Aquests ultres han tornat? A la baralla van participar-hi només ultres amb samarreta d'un club de futbol o també elements incontrolats?

El cas de l'intent d'assalt dels estudis centrals de Catalunya Ràdio a BCN, que va acabar amb la porta destrossada i que va obligar que hi hagués presència policial de forma permanent durant uns quants mesos, va demostrar que a l'imaginari ultra ja hi havia un enemic identificat on abocar-hi la ràbia i la ira: els mitjans públics.

El cas de l'agressor d'en Jordi Borràs ens va demostrar que dins de la policia espanyola hi ha gent molt estranya. I amb uns referents molt millorables. Però també ens va demostrar que a la policia espanyola hi ha gent molt muda. Perquè encara ara és moment que algú ofereixi alguna explicació pública de l'incident. I, sobretot, que algú ens detalli quines mesures han pres perquè no torni a passar. I va demostrar que, com amb Catalunya Ràdio, molesta l'altaveu que no els riu les gràcies.

I, davant de tot això, els partits unionistes (i seu entorn i els seus mitjans) mantenen una actitud que em recorda la del món batasuno quan no condemnava els atemptats d’ETA perquè formaven part “d'un conflicte polític”.

És preocupant que l'unionisme democràtic (els seu entorn i els seus mitjans) no es desmarqui amb total rotunditat d'un fenomen que, per resumir, va començar amb una batalla campal entre ells i de moment ha acabar en l'incident de Vic, passant per l'agressió a un periodista significadament antifeixista.

Si algú agafa la teva bandera i comença a pegar a gent amb el pal, no hi ha alternativa possible: tu has d'estar amb qui li han pegat. Sense matisos ni excuses ni justificacions ni allò del “oh, és que...”. Perquè encara som a temps d'evitar que la violència creixi i no arribi un dia que sigui massa tard. I llavors tinguem arguments per pensar que no preocupava perquè ja anava bé.

Ah, per cert, si ara vostè acaba d'afirmar: “Escolti, que els indepes també fan actes violents”, no pateixi que ara no em dedicaré a comparar, ni a parlar d'intensitats i d'impunitats, ni a parlar de victimisme, ni de manipulacions, ni de "mandangues". I podria fer-ho perquè tinc prou material com per fer-ne un llibre. O dos. Però ja li ho dic ben clar: TOTS. Els condemno tots. Del primer a l'últim. I ho faré també quan els indepes agredeixin periodistes o corrin curses de Fórmula 1 per les places públiques.