Em permet una pregunta? Sí? Moltes gràcies. Amb tot això de la pandèmia, tant des del punt de vista personal com de grup, tant econòmicament com social, vostè ha sentit que tenia el suport de l'administració? Del conjunt del sistema, vull dir, no de les persones que el formen, individualment.

Estem d'acord en que això que ens està passant és molt bèstia i que ens ha desbordat a tots. I també estem d'acord en que d'aquest virus, segons sembla, no en tenim ni idea i que moltes coses que fa quatre dies eren A ara són Z. I tenim clar que aquí opina molta gent i que no tothom que opina l'encerta i que tot és mooolt complicat. Però escolti, la broma va començar a finals de febrer i som a mitjans juliol. En quatre mesos i mig hi ha hagut prou temps com per, al menys, deixar d'improvisar i tenir alguna previsió feta. Alguna.

La sensació és que hi ha més prohibicions i restriccions que explicacions. I que es dedica més temps a impedir que a ajudar. I ja no són només els cas dels ERTO, una vergonya que hauria d'ejectar del món professional i per sempre més els responsables del despropòsit i el desori mundial, és que és tota la resta. Fa tres dies en parlava i posteriorment he pogut comentar la jugada amb una persona del gremi. L'explicació que m'ha donat és que són “departaments diferents”. I, efectivament, aquesta és la qüestió. L'administració és quadrada i viu en compartiments estancs. I encara que els dinosaures hagin tornat i s'estiguin menjant els humans, com que Hisenda, la Seguretat Social i la resta d'organismes del ram no tenen previstos els atacs de dinosaures, ells continuen treballant per afrontar els atacs de les paneroles i els mosquits tigre. Això està organitzat de tal manera que és com si vostè està al desert morint-se de set, veu una cabana plena d'ampolles d'aigua i quan en va a agafar una per evitar morir deshidratat, l'administració li diu “no miri, en aquesta cabana omplim les ampolles d'aigua, però no podem repartir-les”.

L'administració, la burocràcia, el sistema, no pot pedalar i mastegar xiclet a la vegada. És massa complicat. I les persones que són a dins i intenten canviar-ho són engolides i centrifugades a la resignació de qui, en vista de la realitat, opta cada matí per deixar-se la il·lusió a casa, asseure's a la seva cadira esperant la jubilació i mentre, al menys, intentar resoldre el màxim de situacions personals i tractar els seus clients-administrats amb el màxim de proximitat, professionalitat i resignació.  

La realitat ha desbordat una administració que ens ha abandonat. No hi ha estructura sinó pedaços. És una burocràcia molt eficient a l'hora de cobrar, de demanar i de reclamar-nos compliments i impenetrable i inaccessible quan qui reclames ets tu. D'ells cap a nosaltres, autopista de 4 carrils. De nosaltres cap a ells, blindatge.

I l'exemple total és el que ha passat a Lleida. Cada any per aquestes dates, i des de fa mooooolt de temps, hi van entre 30 i 40 mil temporers. O els que siguin. La majoria amb contracte, però també molts sense. I aquest any, sembla, encara més perquè sense turisme no hi haurà top manta. Molts vivint en llocs dignes, però dormint amuntegats. I altres vivint al carrer. Persones joves sense cap consciencia sobre la seva salut i que si agafen la COVID segurament seran asimptomàtics. Gent que han de viure tot l'any del que guanyin ara, com molts dels nostres avis quan anaven a França a la verema. Vostè creu que si algun d'ells no es troba gaire bé, s'aïllarà quinze dies i renunciarà als ingressos amb els quals menjarà durant mesos?

Sabent que això passaria, alguna administració ha fet alguna previsió? Alguna administració ha pensat en el que venia i ha pres alguna mesura per afrontar la situació. Quan la gent que està sobre el terreny ha avisat, la resposta ha estat allò dels nens petits: tancar els ulls, tapar-se les orelles i cridar molt fort per tapar la realitat i a veure si no passava res. I ha passat. I el problema és que ja som grandets i ens estem jugant la vida de la gent. La que depèn de la salut i la que depèn de l'economia.