Fernando Sánchez Dragó va publicar aquest diumenge al diari El Mundo un article titulat “Con faldas y a lo loco”. No seré jo qui li digui a vostè el que aquest senyor va escriure perquè el millor és que vostè ho llegeixi directament.
Si he subratllat alguns fragments de la peça és perquè avui aquest senyor ha escrit un altre article on nega o bé justifica haver escrit el que va escriure. La peça-desgreuge de si mateix d'aquest dilluns es diu “Ni fake ni new”. I en comptes de demanar perdó per les inexactituds en què basa la seva teoria dominical, Dragó fa exactament el que ell diu que no va fer en el seu primer article: una fake new.
Precisament la fake new consisteix a crear una veritat a mida, a partir d'aquí donar-la com a certa, encara que es demostri que és falsa, i amb aquesta falsedat sostenir que és la realitat la que menteix. I això Dragó ho ha fet amb mà mestra.
Repassem moments d'aquesta obra de macramé del “jo tenia raó, jo soc Déu i vostès estan per sota meu”.
Primer la mandra de l'escriptor de baixar a la terra a donar explicacions a gent inferior...
I dono explicacions, no perquè cregui que em toca fer-ho, sinó perquè un xicot m'ho ha demanat...
Total, que jo faig un article amb unes xifres i unes quantes persones me les rebaten. Però resulta que les xifres dels altres no tenen cap credibilitat i són dubtoses. I per què ho són? Doncs perquè qui les difon és mala gent.
I les meves xifres, són certes? Doncs són tan incertes o no com les altres. Per tant, per què hauria jo de demanar perdó per res? Que el demanin ells, que publiquen xifres que jo he decidit no donar com a certes...
O sigui, com que el món està ple de mentides, a mi que m'expliquen...
I fins aquí la descripció. Ara l'opinió. La meva. Sobre aquest tema.
Tots ens equivoquem. Cada dia unes quantes vegades. I a tots ens han colat per l'escaire una dada o una informació incerta o ens hem deixat dur per una apreciació personal errònia. I tots hem escrit un article injust basat en una informació no correcta, inexistent o que directament era mentida. Però quan això passa, quan t'equivoques, el mínim que toca fer és dir-ho, rectificar i, si cal, demanar perdó. No passa res. I fins i tot és honest.
L'arrogància és molt necessària per qui es creu superior a la resta. Però si li cal demostrar en públic l'autosuficiència del milhomes realment està demostrant que no només no és un milhomes sinó que amb prou feines arriba a mig. I és allò que tota la vida n'havíem dit un pobre home.