Aquest dimarts vaig compartir plató amb Carol Mitjana. Va ser a can Melero (Tot es mou-TV3). La senyora Mitjana és directora d'una residència de gent gran de Lleida i al principi de la COVID, quan del virus encara en sabíem menys que ara, va decidir quedar-s'hi a viure per evitar al màxim el risc de contagi a les persones internades. L'endemà, vint-i-quatre persones del seu equip van presentar-se al centre amb les maletes i van fer el mateix que ella.
El risc zero no existeix i l'aposta els podria haver sortit malament. Era un moment en que el virus havia estat circulant tranquil·lament, quan encara ni imaginàvem el que passaria després i la malaltia ni tant sols tenia nom. Per què no, algun intern podria estar ja infectat i en aïllar-se allà dins encomanar a la resta. O podria estar-ho algun dels treballadors que es van confinar amb ells. O la senyora Mitjana. Però no, tot va anar bé i un any després no hi ha hagut ni un sol cas. Efectivament, el risc zero no existeix, però si les coses es fan bé, la majoria de vegades les coses acostumen a sortir bé.
Sentia la senyora Mitjana explicant com ella i els seus germans van prendre la decisió i, mentre, observava els seus gestos, la seva expressivitat i, sobretot, la seva mirada. I com explicava aquells moments d'incertesa i por amb senzillesa, naturalitat i, sobretot, humilitat. I el que em transmetia era la passió d'una persona per la seva feina. I de la passió neixen les ganes de fer bé les coses i, per tant, la professionalitat. I d'aquí l'empatia. I això desemboca en resultats. Passió, professionalitat i empatia amb la gent gran, un bé molt escàs. Lamentablement.
Moltes persones que treballen cuidant gent gran ho fan perquè no tenen res més. No és vocació, és pura supervivència. Són feines cabdals però molt poc valorades socialment i pitjor pagades. Molt dures físicament i mental. En més residències i sociosanitaris dels que voldríem, la gent gran només són vells que serveixen per facturar. I quan moren, per una porta surt la caixa i per l'altra hi entra una altra màquina de fer bitllets. Són factories creades per obtenir el màxim de benefici econòmic, no per tenir cura de persones que necessiten un tracte especial perquè la majoria de cops estan malaltes. No importa la qualitat del menjar, ni el tracte humà. A les nits, una planta amb 30 padrins pot estar atesa per una sola persona. Per què hem de pagar més sous, oi? Trenta éssers humans amb les seves necessitats, les seves pors i els seus malsons. I al seu llit de barres hi estan com en una presó. Tota la nit. Fins que quan toca, els hi obren la cel·la. I han de menjar quan potser no tenen gana. I les seves coses, els seus records, la seva vida, són en un tros d'armari amb uns penjadors de filferro prim. I el seu llit no és el “seu” llit ni la seva butaca és la “seva” butaca. I la seva connexió amb la vida és un televisor amb el volum a tota hòstia i permanentment sintonitzat a Tele5 situat en una sala on es barregen els interns amb els familiars i les visites. Una vida sense intimitat ni capacitat de decisió.
Potser encara no en són conscients, però amb el seu sacrifici personal, renunciant a la seva vida privada i aïllant-se de la seva família, la senyora Mitjana i el seu equip van fer una cosa no menor i molt bèstia: salvar la vida d'unes quantes persones. Mai sabrem quantes, però només que en fos una, ja hauria estat una brutalitat. Són l'exemple del que també han fet altres senyores Mitjana i altres equips com el seu que han treballat anònimament en altres residències salvant la vida de centenars de persones. Gràcies a la seva dedicació, professionalitat y sacrifici. Com a societat els ho hem d'agrair però, sobretot, ho hem de fer perquè això ha succeït com a conseqüència de voler realitzar bé la seva feina.
Si vol i té temps, li deixo l'enllaç de l'entrevista: