Quin espectacle! Lamentable. Desmoralitzador. Depriment. Però sobretot trist. Molt trist.
Naturalment parlo del que ha passat aquest dimecres al Congrés dels Diputats durant el debat sobre Catalunya. I en dic debat perquè soc un paio molt optimista. Em mirava allò i el concepte que em venia al cap una vegada i una altra, com si fos una indigestió aguda de pebrot i cogombre, era el de misèria humana.
Els polítics haurien de servir per solucionar problemes. Quan els polítics no només els creen conscientment sinó que els alimenten perquè s'engreixin, som davant d'una derrota de la societat. Per golejada. I sense partit de tornada.
Al mercat de la decència moral, quants vots val traspassar tots els límits coneguts? Fins on estan disposats a arribar alguns per guanyar, o per deixar de perdre, uns quants vots? El poder ho justifica tot? I si aconsegueixes el poder a còpia d'usar la misèria moral més indigna i amb actituds menyspreables per un ésser humà normal, després pots dormir? Pots fer un petó als teus fills sense cap remordiment per fer-los viure en el món de merda que tu has ajudat a crear?
“No home, això només és política. No és res personal”, es justifiquen alguns en privat. No miri, aquí s'ha entrat fins a la cuina del que és personal. I s'han trepitjat totes les línies vermelles. Hagudes i per haver. Crispar, dividir, mentir, difamar, exagerar, inventar i fotre benzina al foc que prèviament has encès tu mateix és massa immoral com per haver-ho de suportar sense dir res.
Avui al Congreso han parlat de morts com qui parla de treure a passejar el gos. Desvergonyidament. Desacomplexadament. Amb la mirada posada en la màquina de comptar vots. En una cursa a tota velocitat a veure qui arriba abans al femer. Però ja veníem d'un despertar que ha estat com una dutxa d'àcid sulfúric. Un individu que, en principi, no és cap inadaptat social, té estudis i ha arribat a vocal del Consejo General de Poder Judicial, un tal José María Macías Castaño, ha publicat aquest article al diari El Español:
Resum de la cosa? “A hores d'ara, dono ja per fet que en un moment o altre passarà alguna cosa irreparable. És una simple qüestió d'ocasió i probabilitat, i d'ocasions se n'estan donant cada cop més (...) Tampoc dubto que l'irreparable, el primer mort, serà útil per a algú, o almenys això pretendrà aquest algú”.
És el mateix dia que s'ha fet viral una cosa que ha excretat El Roto a El País:
El País, el diari que diumenge publicava un editorial on, d'entre altres barbaritats, s'hi feia aquesta afirmació:
Mirin, senyors Casado, Rivera, Macías, Roto, editorialista d'El País i palmers diversos, només una coseta. El fantàstic Estat constitucional que vostès defensen per sobre de la llei té un GAL. I un Batallón Vasco Español. I l’assassinat d’Atocha. I el d'El Papus. I Mariano Sánchez va publicar un llibre titulat La Transición Sangrienta (ed Península), on documenta que entre el 1975 i el 1983 a Espanya van haver-hi 188 assassinats fruit del que ell anomena “violència política d'origen institucional”. CENT VUITANTA-VUIT!
Per tant, lliçons sobre morts i sobre qui els assassina, ni una.