Va comparèixer ahir a la nit. Darrera seu cares d'enterrament d'oferta del Black Friday. Però ell, com deia una persona amb la qual vaig treballar molt de temps, estava “impretèrit”. Va començar el discurs dient que ell no era com els altres, que afrontava la realitat i que no s'amagava. I quan tothom donava per fet que darrera de tot això venia la paraula “dimissió”, va anunciar que... aquest matí de dilluns parlarien del tema a la reunió de l'executiva del seu partit. Gooool en Las Gaunas!!! Amb la mà i amb el VAR passant la ITV.

Pagaria per veure les trucades i missatges que ha rebut Albert Rivera des d'ahir a les 11 de la nit fins aquest matí a les 9. Sobretot els remitents. Perquè el contingut me l'imagino. Total, que aquest matí ha plegat i ha anunciat que deixa la política. Mentre un servidor veia la roda de premsa a la redacció de ELNACIONAL, una persona que tenia al meu costat ha exclamat: “No, ha estat la política qui l'ha deixat a ell”. I una altra ha deixat anar: “Us recordo que avui és sant Martí”.

Però aquest no és un article sobre política sinó sobre persones. Concretament sobre persones humanes. Als individus se'ls coneix com són realment per la manera de conduir i per la manera com afronten els moments de crisi. I deixar la política professional és un moment de crisi. Sobretot per qui ha convertit la política professional en el destí final d'un viatge i no com l'etapa d'un camí que després continua.

Estem acostumats a veure professionals de totes les disciplines explicant en públic que pleguen. I s'emocionen. I és normal. Quan el que feies era la teva passió, el que t'omplia i el que et motivava a la vida i dius que ho deixes, no pots evitar sentir un buit. Perquè no som de pedra i tenim sentiments.

Però de la mateixa manera que ahir va ser molt significatiu el moment Pedro Sánchez, en ple discurs de la nit electoral fent callar a la seva gent en comptes d'escoltar-los, el posat d'avui d’Albert Rivera, explica tantes coses. Posat granític. Petri. Immutable. Cap emoció. Un tràmit més en el món de Rivera, tan desapassionat com, sobretot, irreal.

Perquè Rivera mai en tenia prou amb la realitat. Sempre en necessitava més. Una manifestació es convertia en un atemptat terrorista amb morts i una declaració de qualsevol enemic (que no rival) es transformava en unes terribles amenaces que posaven en perill la vida humana a la Terra. Tot sempre exagerat. Engreixat. Manipulat. La realitat passada per Rivera era la fi del món.

Rivera va inventar les fake news del segle XXI quan el segle XXI encara no s'havia inventat el concepte fake news. El món de Rivera eren 3 insults, 4 menyspreus personals i 5 barbaritats posades en boca de qui no les havia dit per cada dues paraules. Però amb una professionalitat impol·luta. Sense cap passió. Quan s'apagava la càmera era allò del “no home, si aquí no hi ha res personal. Això només és política”. Com el seu comiat. Per això no hi ha hagut cap emoció. Per això no ha manifestat cap humanitat amb si mateix. Ha estat un tràmit més. Una actuació més al plató interpretant el seu paper. Com qui li posa un segell a una instància per sol·licitar un gual i espera que el cap de departament el cridi al seu despatx i li comuniqui el seu nou destí.

Perquè aquesta és l'altra... Ens hi juguem un pèsol a veure quina empresa de l’IBEX li donarà una càrrec a Albert Rivera? Una còmoda cadira en un consell d'administració al qual hi anirà amb l'exquisida professionalitat de qui cada dia es deixa els sentiments penjats al rebedor de casa seva.