Aquest matí, repassant l'actualitat del dia, he vist un titular que m'ha sorprès molt. Aquest. I no he pogut evitar recordar un cas, i parlo de memòria perquè no he aconseguit trobar-ne res, que en el seu moment va sobtar-me tant que vaig fer-ne un reportatge. Seria a finals dels anys vuitanta o principis dels noranta.

En aquella època olímpica, els concerts programats a BCN els feien al Sot del Migdia, a Montjuïc. Després d'un d'aquests concerts, els serveis de neteja que van escombrar el recinte van trobar-hi un dit. De la mà. Sí, sí, un dit. Algú havia perdut un dit durant el concert i a cap cos de seguretat ni mèdic els constava haver atès ningú relacionat amb aquesta circumstància. I en dies posteriors ningú va reclamar el dit ni va saber-se res del propietari. O propietària.

Com es pot perdre un dit i tornar cap a casa tan tranquil? O tranquil·la. I, de fet, el terrible dubte: què pot passar durant un concert per acabar perdent un dit?

Doncs bé, avui, entre les desenes de titulars que anava consumint, m'ha aparegut aquest i he pensat el mateix que ara fa 30 anys: com es pot perdre una mà i no reclamar-la?

Fins que un usuari de Twitter m'ha obert els ulls a la trista realitat:

Piulada

Ho veu com de vegades no se'ns pot fer gaire cas als que ens dediquem a explicar coses. I ho veu com fa falta que la gent que no està contaminada de tant en tant ens obri els ulls a coses que tenim davant dels nassos i no som capaços de veure.

Al mig de la bogeria diària de consumir notícies com si fossin crispetes me n'ha aparegut una que en aquell moment he entomat com a frívola i no he estat capaç d'identificar-la com el que era realment, una notícia terrible. M'ha passat pel davant i he errat totalment el reconeixement del seu codi. I la manera en què està redactat el titular no és excusa. Hauria d'haver-lo detectat. I la pressa i el mirar-se milers de titulars i notícies durant 364 dies l'any (per Nadal faig festa) i de no-sé-quants mitjans tampoc no és excusa.

I, sap que m'ha vingut al cap quan he llegit la reflexió que em feia l’Albert Homs? Una cosa que em va passar fa uns quants anys, quan a la línia de Renfe que passa per Badalona encara hi havia passos a nivell. Passejant un diumenge per la Rambla que va paral·lela al tren, vam veure com una senyora d'uns 75 anys s'acostava al guarda-barreres, que estava baixant la tanca manualment, i li deia: “Pot aguantar-me les ulleres, és que vaig a tirar-me al tren”.

El senyor Renfe li va dir, com molt ràpid i com molt poc sorprès, que no ho fes, que no valia la pena. Ella va desistir i nosaltres dos vam anar cap a ella i ens vam quedar ben bé una hora parlant amb ella per calmar-la i, sobretot, per tenir la seguretat que tornaria a casa i que la idea del tren li marxaria definitivament del cap.

Ara tampoc cal entrar en detalls del que la senyora ens va explicar, però quan va marxar la nostra consciència va quedar molt tranquil·la pensant que havíem aconseguit convèncer-la de no tenir mai més la temptació de cometre una barbaritat. Va ser llavors quan el de la barrera va venir cap a nosaltres i ens va explicar que la senyora feia allò habitualment i que tant ell com l'altre company amb qui compartien torn els diumenges ja la coneixien.

I avui he pensat en aquella història per les similituds, però sobretot perquè espero que al senyor de la barrera no li passés mai com a mi amb el titular i equivoqués el codi. I que un dels dies no veiés la notícia real que s'amagava darrere la de sempre... i que precisament aquell dia la senyora complís l'amenaça... I que potser dies després algú trobés una mà en alguna estació i que un periodista llegís la notícia sense adonar-se de la terrible realitat.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat