Va passar ara fa un mes. De sobte, el PP, sense venir a tomb, es va treure de la butxaca allò de la casella de l'opció lingüística als impresos de preinscripció escolar per intentar crear dues línies per raó de llengua.   

Tres setmanes després, escalfant la bragueta als sospitosos habituals i fent molt de soroll, la mesura ha desaparegut. Absolutament. I de la manera més discreta possible. Per què? Doncs hi ha una constatació, una ironia i una hipòtesi política que explicaria per què el PP va decidir fotre's en aquest sidral, sabent que la derrota estava garantida.

La constatació és que el model d'immersió lingüística té un consens social tan gran que el PP se l'ha hagut d'embeinar. I, sobretot, demostra que amb grans majories, les coses són més senzilles. I més factibles. I garanteixen victòries.

La hipòtesi política que explicaria aquest moviment és que el PP buscava una reacció defensiva dels partits indepes que desemboqués en la formació d'un govern. Vaja, que davant l'atac a una de les coses més sagrades, la resposta catalana seria intentar bloquejar la mesura amb un acord ràpid que permetés combatre-la. I la prova que demostraria que la hipòtesi pot ser certa és que quan el Gobierno va veure que no provocava immediatament l'efecte desitjat, ho ha deixat estar. Sense més escarafalls.

La ironia, o potser no tanta, és que el gen català de la desunió desapareix momentàniament quan ens toquen els nassos i hem d'anar a la contra. Només ens posem d'acord com a resposta a Madrit (concepte). Al moment en què estem més barallats, Madrit (novament concepte) sempre ens ajuda a desencallar les situacions. De vegades penso que ho fan a propòsit perquè si no, amb la policia, la justícia i la guerra bruta a favor, tot els seria massa fàcil.

Els escorcolls de dijous em refermen en la meva hipòtesi política de la cosa. Cert que darrere la campanya hi ha un interès propagandístic consistent a demostrar qui mana aquí. I cert que entrar al Palau de la Generalitat amb un detingut, que després va ser alliberat i posteriorment acomiadat, és escenificar un escarment i una humiliació. Però també és cert que la reacció buscada, i que alguns polítics catalans van manifestar en públic, era: per evitar aquestes situacions cal tenir un govern al més ràpid possible.

O sigui, l'objectiu últim d'aquestes supremes tocades de potet de punts sensibles del nostre imaginari seria que hi hagués un acord ràpid acceptant qualsevol dels candidats que el Gobierno permeti. I així evitar eleccions.

Per tant, si Puigdemont i Junts per Catalunya entenen que aquesta és l'estratègia pepera, la seva resposta serà fer tot el contrari. I això, evidentment, vol dir oblidar-se d'investir un president (o presidenta) i optar per eleccions. A no ser que davant nostre tinguem un immens cavall de Troia de l'Estat burxant per fer creure que volen un govern ràpid, esperant que aquí la reacció sigui anar a eleccions i que això sigui precisament el que pretenen.

I és que la política és mooolt complicada. I, a més, tendim a complicar-la encara més.