No insistiré en la qüestió de les dades COVID de Madrid perquè en una altra peça de fa un mes ja vaig detallar les xifres del Sistema de Monitorització de la Mortalitat Diària a Espanya (MoMo), que és la suma de totes les morts que es comptabilitzen cada dia a l'estat. I analitzant tots els números sortia que des de l'inici de la pandèmia fins ara a Madrid hi ha hagut un 34,8% més de morts que a Catalunya, que ja és un dels llocs de l'estat amb més excés de mortaldat i molt per sobre de la mitjana. El càlcul és senzill. Agafes l'estadística de morts dels últims anys i la corresponent a l'època del virus, les restes i et surt la xifra exacta que anomenarem “l'anomalia a l'alça” de les defuncions. Mai sabrem les causes que han fet créixer aquesta “anormalitat”, però serveix per saber l'augment real de defuncions. I aquest resultat, per lògica, ha d'acostar-se  molt a la xifra real de morts per COVID i patologies derivades. I, a més, per zones geogràfiques.

El debat que m'interessa de Madrid i aquesta filosofia de bars i restaurants oberts, peti qui peti, és el preu que els ciutadans estan disposats a pagar pel que l’ayusisme ha anomenat “la llibertat”. Sobretot perquè té a veure amb una certa “moralitat social” i amb el concepte de viure en comunitat. Dit a l'engròs i provocadorament seria preguntar: “Escoltin, fins a quants morts estan disposats a assumir a canvi de poder anar a prendre canyes fins tard?”. Perquè al final és això. Si no es prenen les mesures de profilaxi i control necessàries, hi ha més casos. Més casos vol dir més hospitalitzacions, més UCIs i, finalment, més morts. Doncs bé, existeix un límit? A partir de quantes defuncions està disposat vostè a renunciar al que els responsables d'impartir ideologia neoliberal passada per l'Espanya del blat anomenen “la seva llibertat”? Cinquanta mil, cent mil, mig milió de morts, un milió?

I m'interessa molt també observar la perversió del concepte “llibertat”. La “llibertat” ja no té el valor de reivindicació contra el poder i contra els seus abusos. No, ara la llibertat té a veure amb l'hedonisme. Jo demano llibertat per poder gaudir del meu lleure, amb la qual cosa la idea perd els seus valors col·lectius, de solidaritat i de lluita. Darrera de la campanya dels bars oberts hi ha una invalidació ideològica de la llibertat. La lluita ja no és per tenir un món millor sinó per prendre una canya. La jugada és boníssima i molt intel·ligent. Front el comunisme avorrit que encara està fotent la pallissa amb assemblees i debats soporífers en blanc i negre, nosaltres som la llibertat de sortir a sopar i de fruir de la vida en color.

Vendre aquest producte serveix per anar més enllà d'unes eleccions que són unes “primàries” -les d'aquest dimarts- i que tindran un resultat vàlid per només dos anys ja que l'estatut madrileny diu que s'ha de votar cada quatre anys, sí o sí. I aquest més enllà inclou catapultar Díaz Ayuso de Madrid (comunitat) al cel de Madrit (concepte). I amb ella, recuperar la filosofia d'aquell aznarisme darrera del qual hi havia alguna cosa més que un govern circumstancial. I aquesta cosa era un model social. La pilota està a la teulada dels electors madrilenys i, depenent del resultat, les conseqüències les patirem tots. I totes.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat