Quan aquesta tarda veia Carles Puigdemont i Toni Comín asseguts, per fi, als seus escons del Parlament europeu, naturalment que he pensat en Oriol Junqueras, avui absent del ple per una decisió de la justícia política. Però, sobretot, he pensat en els famosos 6 i 7 de setembre del 2017, perquè “con ellos empezó todo”.

Ha quedat ja escrit aquí mateix altres vegades que l'èxit de la propaganda unionista va ser aconseguir crear la marca “6 i 7 de setembre” com a definició del que ells diuen va ser una terrible vulneració dels drets dels diputats. De quina vulneració estem parlant exactament? La veritat és que no ho sé del cert, perquè quan vull aprofundir en la qüestió sense micros davant no aconsegueixo aclarir gaire més enllà de l'argumentari habitual. Només una dada: els dos partits que més van intervenir en aquell ple van ser Ciutadans i PP. 45 minuts i 36 segons i 38 minuts, respectivament.

I, sí, avui hi he pensat molt en aquell relat sobre la vulneració de drets, que amb el temps vam veure que formava part d'una estratègia perfectament estructurada. I, sobretot hi he pensat per comparació. Va, sí, suposem que és cert que el 6 i 7 de setembre van ser terriblement vulnerats els drets dels diputats, de la ciutadania, de la humanitat i de la galàxia. Per tant, la cosa va de drets, oi? Doncs parlem dels drets vulnerats a Oriol Junqueras?

I ho faig oblidant-me dels dos anys de presó provisional usada com a escarment. I de com van ser fabricades i usades allò que en van dir proves i que, adaptant la famosa frase aquella de Joan Laporta “Al loro, que dicen que son pruebas y no lo son”. I del judici. I de la sentència absolutament delirant. Em centro només en els seus drets com a diputat electe al Parlament espanyol i al Parlament Europeu. En el primer cas només va poder prendre possessió i votar la Mesa. En el segon ha estat electe durant més de sis mesos i no ha pogut exercir (per cert, ens hi juguem un pèsol que aviat tornarà a ser eurodiputat?). Tots els que parlaven llavors de drets vulnerats, on són ara?

Parlem dels drets vulnerats dels diputats Jordi Sánchez, Josep Rull i Jordi Turull, del senador Raül Romeva i del regidor de BCN Quim Forn? O ells no tenen dret a tenir drets? Van poder anar a les llistes, van ser elegits, van prendre possessió... però, ai las, els van impedir assistir a cap ple. ¿I parlem dels drets d'en Jordi Turull, detingut entre el primer i el segon ple on es presentava com a candidat a president de la Generalitat? Que, per cert, algun dia potser també haurem de parlar llargament del que va votar tothom en aquell primer ple, que no era un qualsevol.

I si vol també podem parlar dels drets d'en Jordi Cuixart i d'en Jordi Sánchez, que segons Amnistia Internacional ara mateix haurien de ser al carrer. I si vol parlem dels drets de Carme Forcadell, empresonada per permetre que el Parlament debatés. O dels de Dolors Bassa, que a la sentència contra l'independentisme fins i tot es van equivocar amb les seves funcions al Govern.

Parlem dels drets de tothom o això dels drets només ho usem a conveniència i per elaborar relats de ciència-ficció? Ei no, com per saber-ho.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat