La maonesa de Maó, l'hamburguesa d'Hamburg, les lioneses de Lió i les insurreccions, com els espinacs, a la catalana.
I, com és la insurrecció a la catalana? Única al món perquè resulta que és pacífica. O sigui, és una insurrecció que no ho és. Ho ha explicat avui al judici del Suprem un senyor que no és ningú al quadrat. O sigui, tothom sabia que qui estava declarant era Daniel Baena, tinent coronel de la Guàrdia Civil, i tothom sabia quina cara fa perquè la seva imatge és pública. Però resulta que oficialment no era ell perquè no ens l'han presentat pel seu nom sinó amb el seu número identificatiu i s'ha acollit al seu dret a no ser enfocat per les càmeres.
Per tant, tots sabíem perfectament qui era aquell senyor anònim que declarava, que era el mateix senyor anònim (presumptament) que a twitter hi tenia un compte anònim anomenat Tácito, que ell diu que no era seu, i des del qual s'insultaven indepes i es pressionaven periodistes. Però no, ell no era cap dels quatre. Ni Baena era Baena, ni Tácito era Tácito, ni Tácito era Baena, ni Baena era Tácito. La cosa, doncs, és que avui ha declarat un senyor que anomenarem “loqueconsteenlasdiligencias”, en honor a la frase que ha repetit més cops quan aquesta tarda li ha tocat respondre a les defenses.
Resulta que al matí, a preguntes de la fiscalia i l'advocacia de l'estat, el senyor que no era ningú ha qualificat diverses vegades els dies al voltant de l’1-O com un “període insurreccional” que era “un polvorí que amb qualsevol petit acte hauria explotat” ja que existia una gran “violència ambiental”. Però quan les defenses li han preguntat si aquesta terrible insurrecció que s'ensumava va provocar morts, ferits, detinguts, va impedir algun escorcoll o va anar acompanyat de crides a la violència i a l'enfrontament, per no haver de reconèixer que no havia succeït res de tot això deia que “loqueconsteenlasdiligencias”, que és la versió moderna del yoloquedigamimarido. Fins que en un moment donat ha hagut de reconèixer que en les converses intervingudes sempre es parlava de moviments pacífics. Doncs quina merda d'insurrecció, no troba?
M'ha recordat aquella vegada que en un restaurant em van servir una fideuà “al meu estil” que estava feta amb blat de moro escairat i “el meu tiramisú”, elaborat amb poma i sense mascarpone. O sigui, de la mateixa manera que aquella fideuà no podia ser fideuà perquè no duia fideus, ni el tiramisú podia ser tiramisú, la insurrecció no era insurrecció.
Benvinguts, doncs, a la quasi insurrecció, cosina germana de la quasi declaració. La del secretari dels atestats de la investigació de la policia judicial de la Guàrdia Civil, que estava citat a continuació del senyor que no era ningú. Pobre home, ha patit un atac de vertigen i ho han hagut de deixar estar. Quan li tocava intervenir, en comptes d'aparèixer ell, ha sortit un metge forense vestit com si fos un constructor en un concert dels néts de Boney M al festival d'estiu de Marbella. El senyor ha anat fins els dominis de Marchena per dir-li que el declarant anava molt medicat (frase que va encunyar al seu dia i amb lletres d'or Fèlix Millet) i que era impossible la seva compareixença. I així ha acabat una sessió en la que hem aprés a cuinar la insurrecció a la catalana, que vindria a ser una mena de bledes bullides i sense ni un trist raig d'oli.
