Se'n recorda quan la nostra vida depenia les 24 hores del dia de la prima de risc? Cada matí ens dutxàvem amb ella, acabada de sortir del repàs diari de notícies. Obríem la nevera de casa i al calaix de la verdura, allà estava, sempre present. Observant-nos amagada sota el bròquil i el bròcoli, que encara que ho sembli no són el mateix. Sortíem al carrer i de tant en tant ens giràvem perquè notàvem que ens bufava el clatell (la prima de risc, no el bròquil ni el bròcoli). I quan a la nit ens ficàvem al llit, se'ns ajeia als peus, com si fos un gos. O un gat.

Doncs bé, ara passa el mateix amb les xifres de la COVID, que per cert, ara tothom la diu i l'escriu en masculí (el COVID) i servidor en això ara mateix també va perdut. Cada dia, cap a les 10 del matí, ens apareixen les dades de Catalunya. Però, s'ha fixat l'ordre en que ens les diuen? Comencen amb el risc de rebrot i continuen per la velocitat de contagi, els pacients ingressats als diferents centres sanitaris, els ingressats a les UCI, els nous contagis i al final de tot, apareix la xifra de morts. I com de passada. O sigui, ara mateix el que importa de veritat és si ens contagiem més o menys ciutadans, no si ens en morim menys o més. Els morts ja no “importen”. Els donem per descomptats. Com que mentre no hi hagi vacuna moriran igual, “importa” la xifra de contagis. Perquè com menys n'hi hagin, menys ingressats hi haurà i menys es saturarà el sistema sanitari, i més ràpid podrem anar reengegant el sistema econòmic. I haurà vist que aquest “importar” l'he escrit entre cometes perquè no és literal i ja m'entén el que vull dir. I aquí vull compartir amb vostè dues reflexions sobre les morts d'aquesta pandèmia.

Quan la primera onada, llavors sí, llavors els morts anaven els primers de la fila. Eren els primers en aparèixer a les dades diàries. Però tampoc no en vam veure cap. El que més s'hi va acostar van ser aquells fèretres, buits, amuntegats al cementiri de Collserola de BCN esperant per ser usats. I ja se sap, a la nostra societat el que no es veu no existeix. Per tant, els morts pel coronavirus, amagats sota la catifa, no els hem vist mai de la vida. Ni en parlem. De fet tampoc no sabem ni quants n'hi ha hagut en total. Bé, ni sabem quants n'hi ha cada dia perquè de sobte un dimecres qualsevol n'apareixen 132 de no-sabem-quan i que resulta que no s'havien comptabilitzat.

Això en relació als morts en general, perquè després hi ha els de les residències. També hem convingut que farem veure que allà dins al març a l'abril no hi va passar res. O millor dit, res d'especial. Hi va succeir el més normal del món. Però sí que hi van passar coses, sí. I moltes. Parli, parli amb les persones que anaven a buscar els cadàvers a carretades. I amb els que havien de comunicar la notícia a les famílies i explicar-los que no podrien ni acomiadar-se de la caixa, aquest cop sí, ja plena.  

I l'altra reflexió és si cal donar cada dia la xifra d'uns morts que estem ignorant. A ells i a les seves famílies. Perquè de les famílies dels morts ja no en parla ningú. I dels que han sobreviscut amb seqüeles importants, tampoc. I, de pas, potser preguntar-nos si quan acabi la situació actual seguirem donant la xifra de difunts que hi ha cada dia al nostre país i explicarem de què moren. Perquè potser tindríem alguna sorpresa. Que ja l'aviso, amb dades del 2018, a Catalunya en són 182 diaris i surten de dividir els 66.562 morts que hi va haver aquell any pels seus 365 dies.