Boum, boum, boum, boum! Algú comença a copejar amb força la porta de casa seva. Qui serà? ¿El Deloscobisme Tàcit que ve a detenir-lo (o a detenir-la) per terrorisme? O per no haver ajudat una iaia a creuar un carrer? O pel que sigui, que l’excusa és el de menys, però sobretot el detenen (o la detenen) per poder obtenir i posteriorment filtrar les seves converses telefòniques, fins i tot en les que demanava una pizza. Doncs noooooooor! Bé, sí, però no només. Perquè resulta que aquesta manera de fer les coses ara té competència.

Aquests dies hem estat tan pendents del recompte electoral bover, finalment resolt, per fi, aquesta tarda, que se'ns ha passat per alt una sentència de la Secció Segona de la Sala Contenciosa-Administrativa del Tribunal Suprem anul·lant “per defectes de motivació” una ordre judicial que autoritzava Hisenda a entrar en una empresa. Fins aquí sembla un nou cas on el pèrfid Suprem actua en contra de la veritat, en aquest cas la dels voluntariosos xicots i xicotes d'Hisenda que pretenien desemmascarar uns perillosos defraudadors. Doncs no. Hisenda havia sol·licitat la inspecció que ens ocupa perquè l'empresa havia tributat per sota de la mitjana del sector i això la convertia en sospitosa d'haver ocultat vendes. És a dir, el Suprem defensa que Hisenda no pot accedir a un domicili particular o a una empresa “per un propòsit purament prospectiu o indeterminat (...) a veure que hi troba”. Cosa que traduïda vol dir que l'Agència Tributària no pot remenar els teus papers a veure què, sinó que prèviament ha de tenir alguna prova.

I tot això ho hem sabut gràcies a la compareixença de Jesús Gascón, director general de l'Agència Tributària, a la Comissió de Pressupostos del Congrés. Allà li van preguntar per aquesta sentència fins ara molt desconeguda i ell va dir que “la protecció que la Constitució dóna al domicili de les persones físiques i jurídiques ha de poder conciliar-se amb que un investigador amb autorització judicial pugui accedir a aquests locals sense un avís previ”. Perquè si no “poden destruir-se proves”. O sigui, va ser prou hàbil com per donar-li la volta a la truita i barrejar l'eliminació d'evidències amb el dret a ser considerat innocent fins es demostri el contrari.

Esclar, perquè la qüestió no és que Hisenda no pugui demanar una autorització a un jutge per entrar a casa nostra i poder obtenir les proves d'un frau prèviament acreditat. No, el que no pot fer Hisenda és imaginar que la nostra facturació o els nostres ingressos són els que són perquè estem cometent alguna irregularitat i, en base a aquesta suposició que ens converteix en presumptes culpables, demanar-li a un jutge poder entrar a casa nostra a veure què hi troba. I si li sona la flauta, interpretar la bonica melodia de “El poll i la puça”.

Però, esclar, aquesta contradicció que és tan evident per la Secció Segona de la Sala Contenciosa-Administrativa del Tribunal Suprem quan fa referència a la nostra relació amb l'administració tributària, no ho és tant quan afecta a les nostres idees polítiques i involucra altres finestretes del mateix tribunal. I no cal que ara li faci tota la llista d'exemples. N'hi ha prou amb el més recent de tots, on novament s'ha construït una realitat digna del trumpisme més deixat anar per poder detenir a qui els hi ha rotat. I fer-ho per poder així escampar el màxim de merda possible que ha estat recollida y processada gustosament per la majoria dels mitjans. Una qüestió, aquesta, sobre la qual fa dies li dono voltes en forma de pregunta.

Suposem que un departament d'afers interns investigués un alt comandament dels cossos de seguretat per prevaricació, falsificació de proves, fals testimoni davant d'un tribunal i detenció il·legal. I que arran d'això es filtressin totes les converses d'aquest alt comandament amb polítics, periodistes i responsables de grans empreses. ¿Els mateixos mitjans que ara publiquen filtracions, també publicarien aquestes? S'accepten apostes. Amb la supervisió d'Hisenda, per suposat!