L'unionisme radical ha embogit. Abans de les eleccions andaluses ja anava pel pedregar, però després dels resultats s'ha convertit en un cas perdut. Socialment i humana. I mèdicament també.
El concurs diari de barbaritats supera l'imaginable i no s'entén ni en el cas que fos conseqüència d'una sobredosi per via venosa de la barreja d'absenta, mata-rates i pinya en almívar caducada.
Però la cursa cap al deliri més passat de voltes ja no és una competició només entre els tres partits d'ultradreta sinó també entre mitjans de comunicació. A l'hora de berenar entra un a la redacció amb una sobredosi de Pentavin i, mentre vomita la truita de Dulcolaxo (Forte) del dinar, exclama “¿a que noai güebos de...?”. I aquí comença l'orgia de mentides que poden anar des d'escriure en un editorial que a Catalunya hi ha paramilitars fins a afirmar que s'apallissa policies, passant pel que vostè pugui imaginar. Bé, o millor dit... passant pel que ni vostè pugui imaginar.
Però una cosa els agermana. A tots. I a totes. El relat de la violència. A falta de cap argument, de cap oferta a fer, de cap proposta de solució al conflicte, de cap autocrítica a la lapidació que estan fent de l'estat de dret i confirmant que som en mans d'un paraestat capaç de qualsevol cosa per mantenir l'estatus, han decidit que cada dia han d'inventar un escenari de violència que ho justifiqui tot.
Ostatges de l’aznarisme més desbocat, la ultradreta radical només és capaç d'aplicar la plantilla basca. I l'ingredient bàsic del plat és la violència. I si no n'hi ha, se'n posa. Per això veiem usar paraules com comandos, guerrilla, exercit, braç operatiu, atacar o objectiu.
Què volen aquesta gent que enfolleixen no només de matinada? Violència. Necessiten violència. Desitgen violència. Bavegen violència. Malden perquè hi hagi violència. Per tant, si l'enemic vol violència, què hem de donar-li a l'enemic? Coi, doncs és evident que si hi ha una cosa que no li hem de donar és violència. Això és de primer de conflicte.
Sí, i ja sabem que encara que no hi hagi violència diran que n'hi ha. I si divendres algú rellisca amb una caca de gos en un radi de 50 quilòmetres al voltant de la Llotja de Mar, aquest algú de seguida serà entrevistat pels programes de matí de les privades, serà noticia als digitals i portada als diaris de paper i ens els presentaran com una víctima de la guerra que hi ha a Catalunya. Però, què tal si fem que hagin d'esforçar-se una miqueta en haver de mentir i de manipular?
Hi ha moltes maneres de protestar pel que tothom consideri convenient. Però per sobre de totes n'hi ha una: la que molesti més l'enemic. I aquesta, sens dubte, és la manera més intel·ligent de fer les coses.