Al TN de TV3 de diumenge hi van passar una peça d'aquelles que els mitjans hauríem de fer més sovint. Un gènere que podríem anomenar “I després del gran titular, què va passar?”. Sap allò que ara s'ha posat tan de moda de fer vídeos amb els joves que han tret les millors notes a la selectivitat d'aquell curs? Els pregunten un parell de coses i elles i ells (normalment són elles) acostumen a dir que tampoc estudien tant i aquestes coses. Però tenint en compte que treuen una mitjana de 9,98 sobre 10, caldria redefinir el concepte “estudiar poc”.

Doncs bé, els protagonistes de l'any 2007 van ser la Berta i l'Òscar. A la peça els veiem llavors parlant dels seus projectes, de què voldrien fer i de com veien el seu futur. Els tornem a veure el 2014, quan van acabar la carrera. I els veiem ara, catorze anys després. Sap on? La Berta a Berlín i l'Òscar a París. Ella fent una cosa molt diferent al que pensava i ell clavant el seu projecte professional d'aquell moment. I cap dels dos sense intenció de tornar. Però més enllà de la història personal, que està molt bé, hi ha una història vital que els uneix i que, crec, és la gran reflexió que hauríem de fer-nos com a societat.

Alguna cosa no funciona quan els dos alumnes que fa 14 anys van treure millor nota de selectivitat estan treballant fora. I sembla ser que de manera irreversible. Per suposat que cal sortir a escampar la boira, a aprendre, fer d'esponja, veure món i intercanviar experiències i d'altres coses amb gent molt diversa i si pot ser de tot el planeta, millor. Però en un món “idíl·lic”, aquesta gent que marxa a aprendre encara més del que ja sap, hauria de poder tornar per compartir-ho i per enriquir-nos amb la seva experiència. I ara això no és així. Cada cop més joves es preparen per poder marxar tant bon punt tinguin una petita oportunitat i sense cap intenció de tornar. Pel sou, però sobretot pel respecte professional que rebran i per les possibilitats de millora. Vaja, que van a buscar una oportunitat que aquí no veuen possible.

El tòpic autodespectiu diu que som un país de cambrers. Però escoti, ser cambrer és un ofici que no pot fer qualsevol. Ser un bon cambrer no està a l'abast de tothom i transportar cerveses d'una barra a una taula no vol dir ser-ho. Vol dir això, ser un transportista de líquids. Potser seria més adequat afirmar que, en general sempre en general, som un país de destralers. On l'excel·lència no és el que més es busca ni es valora i tant se val cent com mil. I, escolti, si volem ser un país de serveis, hauríem de tenir els millors cambrers, no gent que uneix un punt A i un punt B amb una safata plena. I, sí, potser a fora no és tot tan de color de rosa, però aquesta no és la sensació que té el jovent. I si tampoc sabem transmetre'ls un mínim d'il·lusió i d'esperança, vol dir que encara funcionem pitjor del que ens creiem.

Els països han de ser competitius. I si volem ser les dues coses, un país i competitius, hem de saber retenir el talent. Tot. Perquè ens cal, però sobretot per una qüestió d'egoisme econòmic i de rendibilitat. Si invertim milers d'euros en preparar estudiants que després oferiran el seu valor afegit fora d'aquí perquè allà saben fitxar a la gent vàlida i saben mimar-la i donar-los oportunitats, estem fotent el préssec. I estem llançant els diners. I, sobretot estem fracassant com a país.