Si fa una setmana ens diuen a vostè i a mi que Pedro Sánchez prendria possessió aquest dissabte com a president del Gobierno, haguéssim dit que sí, i que Manolo el del Bombo ha fitxat per la filharmònica de Viena per tocar al pròxim concert de cap d'any. Increïble. En 7 dies la situació ha girat com la producció anual de mitjons de Punto Blanco i American Socks. Com per citar dues marques catalanes.

Aquesta corrupció que a Espanya mai no penalitzava s'ha endut per davant un règim que semblava impermeable. I etern. I ho ha fet amb una moció de censura que va començar com allò del “ai, truquen a la porta. Vaig a obrir i deixo un moment el sofregit al foc, que no passarà res” i que ha acabat amb un “crec que hauré de buscar pis perquè l'edifici on vivia ara és runa per culpa de l'incendi que va començar a la meva cuina”. Tot ha passat com per accident i sense estar dissenyat i té efectes que no són menors

Pedro Sánchez, l'home a qui el poderós aparell del seu partit va enviar als lleons, l'home per qui ningú donava un euro fa quatre dies, serà president... del Gobierno! Va sortir viu del Colosseu, va recuperar el control del partit i ara transitava tristament per l'actualitat política dirigint un partit que havia tret els pitjors resultats electorals. Però ara presideix Espanya. I sense voler.

Mariano Rajoy deixa de ser president i, lògicament, a curt termini deixarà de ser el líder del PP. Això obre una guerra per la successió que serà de tot menys amable. Soraya i Cospedal ja han anat a Albacete a proveir-se de divers material. Convenientment afilat. Però la solució potser no serà cap d'elles dues perquè estan massa marcades pel Rajoyisme. I potser tampoc serà Feijoo per culpa de les famoses fotos d'aquell dia d'excursió marítima amb un senyor una miqueta traficant. A veure si hi ha un tapat. O una tapada.

Albert Rivera ha quedat totalment desplaçat. La seva estratègia s'ha desfet com un bolado. Al menys a curt termini. L'home a qui tothom assenyala com el candidat de l’Ibex ha vist com avui la borsa pujava un 1,76%. I el pitjor per a ell està per arribar perquè un renovat PP anirà a per ells i molt a sac per recuperar l'espai que les enquestes diuen que estan perdent. Avui, durant la votació, amb la cara pagaven.

EL PSC recupera el protagonisme perdut. Aquell partit a qui ja no li podia marxar més gent. Aquell partit que va haver de fer-se rotundament “constitucionalista” i anar de la maneta de PP i Ciutadans, perquè no va tenir cap altra opció, resulta que ara tornarà a tocar poder. Home, van ser ells dels pocs que van donar suport a “Pedro, aguanta. Líbranos de Rajoy y del PP” (Iceta dixit en una Festa de la Rosa) quan Susana Díaz feia punteria amb l'ara Presidente. Podrien caure'ls un parell de ministeris, potser diversos càrrecs importants i unes quantes d'aquelles cadires que serveixen per recuperar múscul.

Els indepes han donat suport a Sánchez, però sense creure-se’l. Encara recorden aquell “apoyaré” que va convertir-se en un “disculpen, no sé de que me están hablando”. I ara tenen a la seva mà deixar-lo sol. Serà massa temptador

I pel mig queden algunes preguntes sense resposta. Sobretot dues referides al ja expresident:

1/ Per què no ha dimitit Rajoy? Si ho hagués fet hauria aturat la moció i el PP conservaria el poder. Què ha passat? Per què ha cedit a una moció multipartidista formada pels seus màxims enemics d'entre els màxims enemics?

2/ Què va passar la tarda-vespre de dijous al famós restaurant del centre de Madrid? Què va fer Rajoy durant més de 8 hores allà dins? Amb qui va parlar? Presencialment i per telèfon. Què es va decidir allà i per què? Per què Rajoy no va anar al Congrés dels Diputats? Una persona tan correcta i tan mesurada com ell, per què va fer aquell lleig? I per què només li ho va retreure Pablo Iglesias? Va patir alguna indisposició relacionada amb el dinar o l'acompanyament?

Potser algun dia ho sabrem. I potser serà abans que un servidor deixi de pessigar-se per confirmar que tot això ha passat.