Per prendre una decisió, de vegades cal anar descartant una a una les opcions menys bones fins a quedar-te amb la menys dolenta de totes les menys bones.

Ara mateix tenim tres fronts: 1/ els presos i els exiliats, 2/ la gestió de l'emprenyament d'una part important dels catalans i la situació al carrer i 3/ l'estratègia política que ens fa triar entre o govern o eleccions.

El primer punt ja no va ni d'independència, ni de procés, ni de sobiranisme. Va d'estat de dret. Va de qualitat democràtica. Va d'un Estat que usa la justícia per solucionar qüestions polítiques i força la llei fins a arribar a la ficció jurídica més descarada. Davant d'això només hi ha dos bàndols: el de l'“a por ellos” que són partidaris del que calgui per destruir qui consideren enemic i no rival i el bàndol que rep les patacades, però on també hi són els defensors del respecte als drets bàsics, a la solució política dels problemes polítics i a la divisió de poders. I en aquest segon grup hi ha indepes diversos, comuns, “progres” poc oficials i grups socials i econòmics de divers signe que, junts, formen una important majoria.

El segon punt és com canalitzar l'emprenyament, la ràbia i el desconcert de molta gent derivats del punt anterior. Qui opti per manifestar-se, mentre això encara sigui legal i possible, no només ha de rebutjar qualsevol tipus de violència sinó que a la que aparegui el primer encaputxat, tothom a fora. Ja no es tracta “d'aïllar-los” sinó de deixar-los sols.

El tercer punt va de com gestionar el moment polític. “Construïm la república”, diuen alguns. “La república que vam proclamar”, afegeixen. Miri, jo aquell dia hi era. I allà no es va proclamar cap república. Agradi o no agradi. És així. Allò va ser un gest polític, simbòlic i alliberador d'una tensió de mesos que calia fer esclatar a la recerca d'una resposta que, per cert, mai va arribar. I en van dir República, però allò no era cap república. Ara bé, si volem seguir auto enganyant-nos, escolti, cap problema. Tornem a quan teníem unes sòlides estructures d'estat i el jutge Vidal anava pels llocs explicant un futur de somni. Però la nostàlgia del que voldríem i ni va ser ni és no serveix de gaire. Ara bé, hem de renegar d'allò? No. Allò va ser una estratègia destinada a forçar una negociació. I no va sortir bé. I vam perdre la vaixella. Esclar, perquè només trenca plats qui en renta. Allò, però, ens ha de servir per topar amb la realitat. I per saber, entre altres coses, qui tenim davant, què està disposat a fer i quins suports tenim. I a partir d'aquí, elaborar una nova estratègia que inclogui la meitat dels catalans que Espanya ha expulsat i que mai més se sentiran espanyols i a uns centenars de milers més.

Recordem com hi vam arribar? La idea no era proclamar res de manera efectiva sinó proclamar, suspendre i congelar. Per això vam estar tota aquella setmana amb Puigdemont i Rajoy enviant-se i contestant-se cartes. Aquí buscant un moviment d'allà i allà sense moure un múscul, com sempre. Aquí la idea, fins a l'últim moment, era convocar eleccions. Però quan va arribar el moment definitiu, internament va passar el que va passar i no cal remoure-ho més. I allà no van garantir la no aplicació del 155 i van amenaçar amb violència i atemoriment de la població civil. La prova va ser l’1-O.

Alguns ara diuen que tornar a l'autonomia seria retrocedir. Retrocedir d'on? En tot cas seria, en primera instància, recuperar l'autonomia. Amb permís del senyor FLA. Aquesta és la trista realitat. Però va, anem a la República, que és “el que vol el poble”, diuen. Primera pregunta: quin poble? Hi ha prou poble per fer la república? Sí? Segur? I, per on comencem? Proclamant Puigdemont president? Perfecte. I després? Com que ara mateix no podrà ser-ho de manera efectiva (a l'espera del que digui la justícia alemanya), què fem? Deixem passar el temps i anem a eleccions? Molt bé. Tenint en compte que han de ser convocades dos mesos després de la primera votació d'investidura fallida, i això va ser dijous passat, entre una cosa i una altra ens n'anem a mitjans juliol. Els terminis conseqüents de constitució del Parlament, elecció de president i formació de Govern, ens duen a finals de setembre. Aquesta és la millor opció? Vull dir pensant amb el cap i no amb el cor. Pensant en global i no amb partidismes, estratègies particulars, a curt termini o minoritàries. Doncs, què vol que li digui... No ho veig.

Perquè una cosa és el que ens agradaria i l'altra és la realitat. Jo voldria ser George Clooney i republicà, però em temo que de moment seguiré sent jo i en una autonomia. El més raonable a dia d'avui (demà ja ho veurem), és buscar un candidat de consens, que pot ser un alcalde acostumat a gestionar, i formar un govern el més obert possible. Si vol li direm govern de salvació nacional o de concentració, tant s'hi val. I a partir d'aquí començar la reconstrucció. I, com que som capaços de caminar i mastegar xiclet a la vegada, això podem combinar-ho amb la reivindicació de la figura d'en Carles Puigdemont i la d'en Jordi Sánchez. I si cal crear un organisme político-simbòlic a Bèlgica, es crea. I, sobretot, sense oblidar el primer punt.  

Ara bé, igual que avui li dic això, demà canvia la realitat i defenso un escenari diferent. Però és que una altra de les coses que hem d'aprendre de tot el que ha passat és que hem de ser capaços d'adaptar-nos al que sigui el més adequat a cada moment. Ens agradi més o menys.