Una de les feines que ocupa més temps en aquesta era que ens ha tocat viure és repassar les declaracions dels polítics i descobrir quina de les coses que han dit són certes. Si és que n'hi ha alguna. I, sí, abans que m'ho digui vostè, ja li ho dic jo. I una altra de les ocupacions de la nostra era és agafar tot el que han publicat els mitjans i anar triant el que és cert i el que no ho és.
La mentida impune, descarada i desvergonyida triomfa. I queda instal·lada. I amb la mentida passa com amb la pasta de dents, que un cop fora del tub és impossible recuperar la situació inicial. A alguns dels més genuïns representants d'aquest corrent els anomenen populistes. Sí, ho són, però per sobre de tot són mentiders i manipuladors de la realitat. I com més menteixen i més manipulen, més vots reben. O sigui, menteixen perquè això els dona vots. I per què passa això? Doncs perquè diuen el que la gent vol sentir. Per tant, a veure si la culpa no serà només seva sinó de qui els vota. A veure si són els votants els que creen monstres.
El màxim exemple de polític instal·lat en la mentida descarada, cosa que l'ha portat a ser president del país més poderós del món, és Donald Trump. Abans-d'ahir va haver-hi un moment demolidor. Al seu despatx, i envoltat de hooligans, va permetre la presència de periodistes i, oh quina generositat, va admetre preguntes. Sobre la famosa caravana de gent desesperada que, provinent de diversos països de Centreamèrica, va pujant fins a la frontera dels EUA amb Mèxic amb intenció d'entrar al país. Gent que ha estat qualificada per Trump de terroristes i delinqüents. I es produeix aquesta conversa:
―Senyor Trump, vostè va dir que hi ha gent de l'Orient Mitjà a la caravana. Pot explicar-ho? Està dient que hi ha terroristes?
―Sí, podria ser perfectament.
―Ho sap segur?
―Tinc molt bona informació. Deixi'm dir-li una cosa. Han interceptat molta gent de l'Orient Mitjà, han interceptat gent del grup Estat Islàmic, han interceptat tota mena de gent.
―A la caravana?
―Podria ser perfectament.
―Però no hi ha proves.
―No hi ha proves de res. No hi ha proves de res, però podria ser perfectament.
Què, ES-PEC-TA-CU-LAR, no troba?
Però Trump només és l'exemple extrem i més conegut d'aquesta manera de fer que ara mateix triomfa entre els consumidors de la fast política o crispeta neuronal. A Espanya competeixen molt fort per ser alumnes seus els Dupond i Dupont locals, Casado i Rivera. O Rivera i Casado. O Hernández i Fernández.
Rivera duu avantatge perquè fa més temps que s'hi dedica amb un interès digne d'encomi. I amb gloriosos moments com aquell al Congrés dels Diputats on va quedar absolutament acreditat que mentia i que va manipular a propòsit una cosa de 15 anys enrere.
Però la demagògia és com una olla de brou que sempre és allà al foc esperant un tall d'alguna cosa, un osset o una verdureta perquè li mantingui el gustet a l'aigua. I Rivera cada dia ha de servir txitxa a la bèstia. Avui n'ha despatxat una de sensacional: “Conec la situació a la meva terra, a Catalunya. Hi ha jutges amenaçats i hi ha fiscals que també estan patint”.
I no he pogut evitar recordar la conversa amb Trump:
―Hi ha jutges i fiscals amenaçats, així en plural?
―Sí, podria ser perfectament.
―Ho sap segur?
―Tinc molt bona informació. Deixi'm dir-li una cosa. Han interceptat molts catalans...
―Amenaçant jutges i fiscals?
―Podria ser perfectament.
―Però no hi ha proves.
―No hi ha proves de res. No hi ha proves de res, però podria ser perfectament.
Doncs això.