La representació visual, a data d'avui, del ja famós cas d'en Marcel Vivet Regalón és la d'un pastís de sis pisos, amb una decoració molt elaborada i molt recarregada, que en el moment d'entrar en la sala plena de gent on ha de lluir cau a terra perquè un dels que el transporta rellisca amb una pell de plàtan. I llavors tothom descobreix que res de pa de pessic amb nata i trufa sinó que era de porexpan i sabó d'afaitar d'oferta.

Des que aquest dimecres al matí vam saber que l'Audiència de BCN condemnava aquest jove badaloní a cinc anys de presó per lesionar un antiavalots dels Mossos d'Esquadra al canell amb el pal d'una bandera i durant una contramanifestació celebrada prop d'on n'havia convocat una altra el sindicat del CNP anomenat JUSAPOL, el cas no para de desinflar-se. I no només per la desproporció de la pena imposada, que és total i absoluta, sinó perquè en la comparativa amb casos semblants, la sentència té menys consistència que Santiago Abascal parlant del que és treballar. Mirem-nos-ho.

Dic això de la desproporció perquè, sense menystenir el Mosso que va denunciar el cas, ¿estem d'acord que el president francès Emmanuel Macron té un càrrec públic que el situa, com a mínim, al seu mateix nivell, oi? No direm per sobre per no ofendre ningú, però tampoc estaria per sota, no? Doncs bé, just la setmana passada un ciutadà li va fotre una plantofada. A Macron. I ho va veure tothom perquè va ser davant les càmeres. L'agressor ha estat condemnat a divuit mesos de presó, dels quals n'han suspès catorze. O sigui, al final la cosa ha quedat en quatre. Insisteixo, per un calbot al president francès i a la vista del planeta sencer. Doncs bé, si els comparem amb els cinc anys pel cop al Mosso, i del qual no en consten testimonis, o allà han fet mooolt curt, o aquí s'han passat tant que anaven a Mercuri i han acabat als afores de Plutó.

Torno a tenir la mateixa sensació que amb les lletres d'en Valtònyc i el militar aquell que, referint-se a ciutadans espanyols, va afirmar que “no queda més remei que començar a afusellar 26 milions de fills de puta”. L'un va haver de marxar a l'exili. L'altre és a casa seva superant la calor amb un pantaló curtet d'aquells amb els que t'acaba flopant un testicle pel camal. I dic “flopant” perquè el testicle fa “flop”, cau al buit i es queda allà sostingut fimbrant alegrement. O la que vaig tenir amb la presó immediata decretada contra Pablo Hasel comparada amb la dels de la Blanquerna, que no han passat ni un segon per la garjola des que el febrer del 2016 va haver-hi el primer dels quatre pronunciaments judicials de condemna en contra seva. Gener del 2016. FA CINC ANYS I QUATRE MESOS!

I també tinc una sensació semblant a la del cas de Tamara Carrasco i tants d'altres. Que s'agafa a una persona com a escarment per a la resta. Vostè es manifesta, oi? Doncs sàpiga que la podem detenir acusada de terrorisme, passejar la seva foto emmanillada per tots els mitjans, incomunicar-la, tenir-la tancada al seu poble durant més d'un any i després dir que no, que no era res. Bon Nadal i que tingui una bona cuina!

Però com que al principi li parlava del pastís que no era tal, què tal si xerrem de cireretes? Aquestes, sí, de veritat. Tant que podrien ser la producció quinquennal de Sant Climent de Llobregat. No feia ni 24 hores de la sentència contra en Marcel que Alerta Solidària ha denunciat l'existència d'una altra denuncia feta pel mateix agent, el mateix dia, rebent el mateix tipus de cop i al mateix braç, però contra un noi que no es diu Marcel sinó Adrià. Total, com que el pastís ha caigut davant de tothom i tots (i totes) hem vist que era de pega, ara Interior diu que canviarà a corre-cuita la manera de gestionar els casos en que la Generalitat exerceix d'acusació particular. Ara. Quan ha arribat la desproporció i un nou escarment que torna a fer ferum a retallada de drets. Inclosos els de protestar, de ser dissident o de manifestar-se. Ara, quan algú es pot passar cinc anys a la presó per uns fets pels quals ningú ha presentat cap prova. Com va dir Pio Cabanillas: “¡Todos al suelo, que vienen los nuestros!”.