Quan tot és un espectacle, al final només són notícia les anècdotes. La conseqüència és que la banalització és el que acaba marcant la línia del nivell global de les coses. I, com més superficialitat, més baixa el nivell. Aquesta és la causa per la qual acabem tenint el que tenim. També en política.

Se suposa que un regidor d'un partit com el PSC, que es defineix d'esquerres i progre, hauria de ser una persona amb uns certs valors. Se suposa que un regidor del PSC no hauria de tenir tics racistes i xenòfobs. Se suposa. Però la realitat és una altra. Això és el que va piular Albert Romero, regidor socialista de Malgrat de Mar i secretari de comunicació i xarxes de l'executiva del PSC en aquella ciutat:

Tothom pot tenir un mal moment, una emprenyada mal solucionada, una patinada neuronal, i acabar dient o escrivint una barbaritat. I el que va escriure el senyor Albert Romero ho és. Quan passa això, hi ha una cosa que en diuen demanar disculpes. Bé, esclar, demanes disculpes si creus que l'has cagat. Si el que has piulat és el teu pensament, llavors el millor és restringir el teu compte de Twitter i, 10 dies després, seguir sense obrir la boca ni per caçar una mosca al vol amb la llengua. És el que ha succeït en el cas que ens ocupa:

Veient el paisatge, se m'acudeix preguntar-me en veu alta: què hi fot aquest senyor exercint de secretari de comunicació en un partit? Què hi fot en un partit com el PSC? I, què hi fot en política, en general?

Però, no se'n vagi encara. L'estupor ha trucat a la nostra porta, ha entrat al nostre menjador i s'ha instal·lat al sofà per quedar-s'hi. Gràcies a Melisa Rodríguez tenim un altre moment de gran cunyadisme polític. La Melisa és secretaria de Joventut i Responsable de l'Àrea d'Energia i Medi Ambient de Ciudadanos i ha estat entrevistada pel mitjà digital Másmujer, que la presenta dient que parla en exclusiva sobre si mateixa “dejando atrás estereotipo alguno e intentando que la ciudadanía le conozca porque es y no por lo que es”. Quan entengui que vol dir això, no pateixi que li faré un resum. Total, que ens la presenten així:

A l'entrevista li pregunten per la seva feina com a arquitecta, per la seva experiència professional en diversos països i, sense acabar de dir-ho del tot, per com és la vida d'una dona atractiva. Fins que arriba el moment en què entrem a la duna més alta i enfangada del Dakar. I ens hi enfonsem fins a les orelles:

Aquí només hi ha tres possibilitats: 1/ la senyora Rodríguez va dir això, 2/ la senyora Rodríguez tenia un mal dia i no volia dir exactament això, però va acabar dient-ho o 3/ la senyora Rodríguez no ha dit mai això però qui va editar l'entrevista li ha fet dir. Sigui quina sigui l'opció correcta, la reflexió és la mateixa: aquestes coses passen quan vol estar a missa i repicant. Els periodistes som tan originals que quan entrevistem una dona amb "èxit", la majoria dels cops acabem fent-li una pregunta, més o menys explícita, sobre feminisme. No falla mai. A partir d'aquí cada dona argumenta el que creu convenient segons el seu pensament. Però hi ha un grup de dones a les quals el feminisme els provoca arcadetes, però consideren que és políticament incorrecte dir-ho. I, per no dir el que pensen, acaben fotent-se, no ja en un jardí, sinó que es perden als jardins penjants de Babilònia. I em temo que aquest és el cas

Dit això, la frase és sensacional. Gràcies a ella ara sabem que hi ha persones irreals, que els éssers són reals, que els gossos són persones i que la resta d'entitats vives no són persones, a excepció de les dones, els homes, els éssers i els gossos. I, sobretot, sabem que aquest és el nivell.