Apujo la persiana. Novament és primavera. Això traduït vol dir un combinat de sol i núvols amenaçadors. I, seguint el concepte, també és primavera a les rebaixes. Com la setmana passada ho va ser a les anomenades segones residències. ¿Vostè ara mateix està en condicions d'assegurar com va acabar allò? Al final què, pots anar a la segona residència (el que la tingui) si és a la teva província? I si hi vas, t'hi pots quedar a dormir o depèn de la posició de Saturn a la casa quarta que està situada a Gèminis i mirant a Pamplona? Doncs amb les rebaixes passa igual.

Un cop més s'ha produït l'efecte Lottoboe. Primer surt un ministre dient, de forma contundent, que NO hi haurà rebaixes perquè és impossible. Al cap d'una estona surt algú altre dient que POTSER SÍ que hi haurà rebaixes perquè ho estan estudiant. I tu penses: “¿Què més estan estudiant, si això ja ho havien estudiat, el ministre va tenir la conclusió a tant d'estudi i ja va dir que no?”. Després, de no se sap d'on, surt que SÍ, que hi haurà rebaixes. I al final has d'esperar el que digui el BOE, cosa que pot succeir avui a les 11 de la nit, demà a les quatre de la tarda o demà passat a les sorprengui'm en punt.

Repasso les meves notes sobre les notícies que apareixen als informatius de TV. Cada dia m'apunto els diferents “col·lectius” que hi surten dient que el coronavirus els ha provocat un daltabaix i que demanen ajuda. Alguns l'exigeixen. La mitjana és de 4 col·lectius per dia. Jo crec que ja no queda ningú més per sortir. I, compte!, això no és cap crítica. És una constatació que ve acompanyada de la pregunta: Si hi ha 80 col·lectius diferents demanant coses, ja tenim clar que hi haurà uns quants col·lectius que es quedaran sense cap mena d'ajut, oi? Ni estructural, ni econòmic, ni de suport. És que per no rebre, no rebran ni una cordial abraçada. Perquè estan prohibides.

Un dels pocs col·lectius que encara no ha reivindicat, però no falta gaire, és el dels que surten a fer esport, a caminar o simplement a que els toqui l'aire. Al meu poble, per exemple, hi ha més gent amb calça curta que espai. I ara la Guàrdia Urbana controla els embussos d'humans. ¿Algú s'ha plantejat que potser el problema és que hi ha més gent que franja perquè la gent surti amb un cert espai vital? És a dir, que hi ha poques hores per la quantitat de gent a la que li afecta aquest horari i que la resta del dia hi ha moltes hores amb un moviment pràcticament nul.

Desconec si les manifestacions tenen un horari assignat. O sigui, si s'han de fer a l'hora de l'esport, a la dels nens, a la de la gent gran o van per lliure. En tot cas els moments memorables i les imatges insuperables que estem veient a la Zona Nacional de Madrid s'han anat escampant pel territori. Lògic, de votants de VOX n'hi ha per moltes bandes. L'Espanya filla del franquisme sociològic que l’aznarisme va despertar i ara alimenta, ha decidit sortir al carrer. Amb la mateixa recepta de sempre, la de la teoria de la conspiració. Interessant. Del “ha sido ETA” al “Sánchez és un assassí que ens menteix”. I el PSOE ja no té a Rubalcaba per crear un Pásalo.

Però ara mateix hi ha milions de persones amb altres preocupacions que abraçar el nacionalisme colpista espanyol que diu que els nacionalistes colpistes són els altres. I que els condemna com a tals. I ho fa amb sentències que, diuen ells, són ajustades a llei. He, he, he, permeti que somrigui. I aquestes persones normals amb preocupacions normals són les que treballaven en una agència de viatges, en una companyia aèria, en un hotel, fent de guia, llogant bicicletes als guiris o d'informadors en un monument i ara no saben quan hi tornarà a haver turisme. Són els que tenien un bar o un restaurant i no saben què passarà amb els seus negocis. O una llibreria. O una botiga de roba. O una sabateria. O un quiosc. I no són els que tenien botigues de música o de fotografia perquè el món digital se les havia petat ja feia anys.  

Aquesta crisi accelerarà canvis que ja estaven venint des de feia temps. La compra on-line és un d'ells. Tant dels productes de consum diari (els dels supermercats i subministraments semblants), com els de la llar (electrodomèstics, mobles), com del menjar a domicili, com de la resta. Molta gent ha descobert, ja definitivament, que no cal moure's del sofà per tenir al món sencer a casa teva. Només necessites un dit per prémer el botó corresponent i una targeta de dèbit amb saldo (compte, ni ho defenso ni ho deixo de defensar, constato i descric). I això lliga amb allò de les rebaixes que li parlava al principi. Quants anys fa que vostè no veu la icònica imatge de les senyores (sí, ho sento, eren senyores) que entraven en estampida el primer dia de rebaixes a El Corte Inglés per comprar, posseïdes pel dimoni del consum? Era la millor campanya de publicitat per aquests grans magatzems perquè provocava un efecte crida. Fins que l'afany d'alguns per sortir per la TV va complicar la posada en escena. I aquell dia les rebaixes van començar a morir.

Algunes ciutats aprofiten que ara la gent ho hi és per “pacificar” noves zones on abans hi passaven uns cotxes que ara tampoc hi són. I amplien els carrils bici i fan més zones per a vianants. Perfecte. ¿Però algú ha pensat que tot el que ja no anirem a comprar i ens duran a casa, hi haurà de venir d'alguna manera? El sopar vindrà en bicicleta o a peu perquè ocupa poc, però la resta es distribuirà en furgonetes que, per ser un servei rendible, repartiran a desenes de clients fent rutes amb desenes d'aturades. I això generarà més trànsit. I més embussos. Com els dels que fan esport. I més contaminació. I més transportistes deixant els vehicles al mig de llocs on cada cop és més impossible aturar-s'hi. I tindrem un nou problema.

Bé, o potser no perquè això també ens ho resoldrà el BOE. O imposaran franges per repartir. A les hores en que tu no seràs a casa perquè no és la teva franja per ser-hi.