Apujo la persiana. Plou. Força. I pràcticament no ha parat en tot el dia. En un altre moment de la nostra vida, un diumenge de primavera amb aquest temps estaríem cagant-nos en tot: “Sempre plou en cap de setmana. No hi ha dret!”. En canvi avui ja ens agradaria poder sortir a fer un tomb, encara que fos pel carrer de casa, amb paraigües, rebequeta, o amb esquís, si calgués. I si la qüestió és aprendre'n una lliçó seria que, al final, a la vida es tracta de saber viure amb el que tens en cada moment. I que lamentar-te, a part de ser un acte inútil d'impotència mal resolta, no serveix de res. Digui'n adaptar-se, digui'n realisme.
Comencem a veure una llum al final túnel, però encara no sabem si és la sortida o un tràiler de 800 eixos que ve de cara. Ens van dient que aniran obrint portes, però molt poc a poc i amb restriccions. Ja posen data a la reobertura de bars i restaurants, amb més espai entre taules i altres mesures de precaució. I quan arribi el dia acceptarem el que calgui. I més. Inclòs que ens posin a la taula del costat del WC. El que sigui per poder tornar a compartir la nostra vida amb els nostres cuiners i els nostres cambrers (i cambreres). En Pepe, en Júlio, en Dario, la Maite, en Fortunato, les Lolis, l'Anna, en Ferran, en Josep, la Maruchi, la Vanessa, en Karele, en Jordi, la Laia, la Sara, en Xavi pare i fill, en Pol, l'alcalde de Sant Crist i la nostra filla postissa. I comentar amb ells la jugada. I riure. I intentar tornar a ser i a fer el que érem i fèiem fa un mes i mig.
Sentim dir que mai més res serà com abans. I això en principi no hauria de ser dolent. Home, a mi si aquesta crisi acaba amb segons què i amb segons qui, ja em va bé. El problema és que l'experiència ens diu que el que acaba passant és que queda el pitjor del que ens molesta a vostè i a mi i, en canvi, vostè i jo a cada bugada perdem un llençol.
Des del primer dia vaig pensar que l'aparició de tants uniformats a les rodes de premsa matinals de la Moncloa era un missatge subliminar: “Compte que us vigilem”. Alguna cosa passa quan cap altre país del món ha fet sortir senyors plens de medalles, que no saben comunicar i que no tenen res a comunicar, dient frases fora de lloc i parlant de dies de la setmana i de taronges i llimones. CAP! I, esclar, al final ha acabat passant que el general José Manuel Santiago, cap de l'Estat Major de la Guàrdia Civil, avui ha fotut una relliscada que ni el Robinho de les millors èpoques fotent piscines a l'àrea:
Conseqüència? PP i VOX han aprofitat per criticar “ese gobierno comunista-bolivariano-terrorista-bolchevique”... usant a la Guàrdia Civil!!! Em punxen i no em treuen sang!!! Els pot tant aquesta manera guerracivilista, colpista i enfangada de fer política que no els importa fotre puntades al cul de Pedro Sánchez usant com a cama a la seva estimada benemèrita. Avui els deu haver explotat el cap! Però ja se sap, és allò del “¡Aaaah, haver pidio sut·to!”.
Però ells no han estat els únics (a qui els ha explotat el cap). La pròpia Guàrdia Civil ha hagut de fer pública una nota. “En relación con las declaraciones realizadas por el General Santiago en la mañana de hoy la Guardia Civil aclara: La labor de monitorización que realizan las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado, y en las que participa la Guardia Civil, está destinada exclusivamente a detectar aquellos bulos y desinformaciones que generan un gran nivel de estrés y alarma social, especialmente en temas de salud. Se hace siempre con escrupuloso respeto al derecho a la libertad de expresión y a la crítica. Se monitorizan los bulos que pretenden generar alarma social, nunca la libertad de expresión. La Guardia Civil es uno de los principales garantes de la libertad de expresión”. I no faré cap comentari sobre la nota, no fos cas que n'ofegués amb tanta llibertat d'expressió que hi ha a Espanya i acabés prenent mal.
Sí, el món canvia. L’ultradreta hispana criticant la Guàrdia Civil i nosaltres tenint la sensació de viure en un estat policial que no cal. I això que van acabar retirant l'exèrcit del carrer quan van veure que s'havien passat de la ratlla. Una sensació de control excessiu que ha vingut per quedar-s'hi i que és absolutament desmesurat i arbitrari, tal i com es pot veure en aquest vídeo:
Setze policies (SETZE!) pegant i maltractant un senyor que, sí, està al carrer i, sí, sembla que està una miqueta perjudicat, però que no manifesta cap actitud violenta. Al menys al vídeo. Ah, i la gent aplaudint! O els ja mundialment famosos dos policies municipals de la Bisbal, als quals se'ls en va totalment de les mans una actuació de la qual en desconeixem l'origen:
El món canvia, sí, i sempre a pitjor. Potser per això s'ha posat de moda que la gent pengi a twitter fotos seves de quan tenia 20 anys. Tal vegada sigui la necessitat de recordar com érem abans de que el món canviés. Possiblement busquem recuperar aquell món, en que tots (i totes) érem més guapos i més prims. I més feliços. Perquè quan tens 20 anys ets molt feliç. O això creiem ara. Segurament perquè als 20 anys tens menys responsabilitats i problemes. I menys factures per pagar. I encara no has vist la realitat del món, que és això que mai acabes de veure del tot, ni que et moris als 150 anys.
I com que als 20 anys jo era molt feliç, en el meu cas exactament com ara, m'apuntaré a la moda i posaré una foto de com era llavors. Com veurà, he empitjorat molt:
