Apujo la persiana. Continua sent primavera, però a l'exterior alguna cosa ha canviat. Jo diria que hi ha més moviment. Se sent més soroll. I al llarg del dia m'ho han comentat altres persones de diverses ciutats. Són impressions o la gent s'està relaxant? Digui-li relaxant o digui-li que, per exemple, el gerent de l'Hospital Comarcal de la Cerdanya, Francesc Bonet, denunciant que un 20% dels atesos aquest cap de setmana al centre NO eren residents a la comarca.

Lamentablement una part de la gent que es mou ho fa perquè intenta donar l'últim adéu als seus morts. Avui, per exemple, una col·lega ha enterrat un familiar. Demà els en vull parlar. De la cerimònia. Si se'n pot dir així. I de com automatitzem el dolor. Suposo que per protegir-nos. Deia que serà demà, si no passa res, perquè avui toca parlar d'un altre mort. Se'ns acumulen els difunts sense temps per pair-ho.

Poder fer la meva feina ha estat una sort que no mereixo. Gràcies a això d'ajuntar lletres he pogut conèixer gent molt potent. Savis de veritat. Genis del que feien. I a alguns els he pogut descobrir en sabatilles. O sigui, en moments quotidians, que no eren de feina, i parlant de coses importants. Per exemple de la vida.  

Des de l'any 1995 al 2000 em van deixar estar al programa “Les tardes amb Elisenda Roca” a Comràdio. Allà vaig compartir redacció amb l'Elisenda, per suposat, i amb Magdalena Oliver, Gloria Galiano i May Revilla al principi de tot i després van anar incorporant-s'hi Blanca Lucas, Mabel Martí, Noemí Gallardo o Judith Burrull. Els estudis estaven en un pis de la Granvia de BCN, tocant a Bruc. La primera temporada baixàvem a dinar perquè allò era tan petit que treballàvem en taules calentes: Tu t’aixeques i te’n vas perquè pugui entrar un altre. I ho fèiem, o bé a El Viejo Pop del carrer Llúria, o bé al Wok & Bol del carrer Diputació, els dos ja desapareguts. Una pena, sobretot el segon. Que bo era l'ànec i que bons eren els dim-sum!

Total, que com que en Sergi Belbel era parella d'una de les companyes, venia sovint a dinar. I entre això i que l'Elisenda era molt de teatre, sempre acabava venint algú o altre de la “faràndula”. I així un dia venien els Kràmpack, una companyia nascuda feia poc, que formaven Joel Joan, Jordi Sánchez, Mònica Glaenzel i Elisenda Alonso i que quatre anys després farien junts una cosa anomenada Plats Bruts. I una altre dia venia una T de Teatre. I un altre dia apareixia una de les persones que avui ens ha deixat físicament, en Josep Maria Benet i Jornet, en Papitu.

Un servidor de vostè havia respirat per primera vegada el mateix aire que ell l'any 1992. Jo llavors corria pel departament de dramàtics de TV3 perquè treballava a la sèrie Quico. I en aquelles quatre parets, gent com Joan Bas, Eugeni Margalló, Jaume Banacolocha, Jordi Frades, Enric Banqué i Sílvia Quer van parir la sèrie Poble Nou, el primer culebrot diari fet a Espanya i un fenomen social. I l'Ideòleg de la cosa va ser en Papitu. Amb la col·laboració d'en Lluís Arcarazo. De vegades els veia reunits en algun despatx i pensava: això és història. I ho va ser. Recordo el primer dia que van superar l'audiència del culebrot de TV1 (que segurament era veneçolà). No s'ho creien. Després no només s'ho van creure sinó que van crear una estructura que avui encara dura.

En aquella època en Papitu tenia fama d'esquerp. De fotre mocs. Allò que se'n diu d'estar per poques hòsties. Parlava molt ràpid i tenia fama d'exigent. Quan el veia en una entrevista sempre pensava: “Ai... ai, que en deixarà anar alguna de les seves”. Esclar, jo mai vaig treballar amb ell i potser allà era així. Però el Papitu que vaig conèixer en aquells dinars mig familiars era un altre. Afable, amb un gran sentit de l'humor, molt culte, molt observador i que, a la que podia, parlava de la seva filla, que llavors tenia 24 anys menys que ara. I quan ho feia se li il·luminaven aquells petits ulls que tenia darrera d'aquell nas tan particular. Crec que amb el temps la seva imatge pública es va suavitzar. I després va venir la malaltia. Fins aquest 6 d'abril de l'any 2020.

Com a home de teatre que va ser, avui molta gent l'aplaudirà. Confinadament. Quan sigui ja se li farà un homenatge com cal. I llavors l'aplaudiment serà sonor. Públic. I del públic. Però no aplaudiran l'home de teatre sinó al mort. Perquè ara aplaudim els morts. Un bon dia algú va començar a fer-ho i ja no hem parat. Mai s'havia aplaudit als morts. Els romans, inventors també d'això, ho van crear com a manera de demostrar que els havia agradat l'espectacle que havien vist. O sigui, sense saber-ho, els romans van inventar l'aplaudiment per reconèixer la feina d'en Papitu dramaturg, no per recordar al Papitu mort. LLavors, què tal si fem cas als romans? Al menys en això...

Però en Papitu no ha estat l'únic mort del dia. Qui més qui menys ha tingut notícia d'algú més o menys pròxim que omplirà aquestes llargues llistes de defuncions que semblen no tenir final. Ara bé, com a ferm partidari que ni als pitjors moments hem de perdre aquell punt, vull compartir amb vostè una frase que s'ha sentit avui a la roda de premsa dels ministres Illa i Ábalos. Quan havien d'entrar les preguntes dels periodistes, no se'n sap l'origen, però s'ha sentit nítidament la frase: “yo no tengo la culpa que usted no tenga estudios y se haya tenido que meter a policia”.

Segur que només amb aquesta frase, el senyor Josep Maria Benet i Jornet ens hauria fet una obra de teatre. I segur que l'hauríem aplaudit.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat